1979-1984: La Barcelona dels 10 districtes

Amb aquest canvi, el districte d’Horta-Guinardó va passar de ser l’antic districte XII a ser el districte 7. Amb els nous límits territorials, el districte creixia per la zona nord i, per contra, perdia la Sagrada Família i el Camp d’en Grassot, que passaven a formar part de l’Eixample i Gràcia, respectivament. 

Una de les premisses que va marcar aquesta nova planificació de la ciutat va ser precisament la idea que el districte no s’havia de confondre amb els barris, sinó que aquest s’havia d’entendre com una suma de barris, com una unitat elemental d’organització de la vida social i associativa. Avui dia, el districte d’Horta-Guinardó inclou un total d’onze barris reconeguts.

El 19 de juny de 1982, l’alcalde Narcís Serra va inaugurar el primer centre cívic de la ciutat de Barcelona, i no va ser un altre que el del Guinardó. Ubicat a l’antiga masia de Can Melis i propietat de l’Ajuntament des del 1978, aquest equipament es va convertir en “la casa de la ciutat oberta a la cultura de tot el barri”. 

Els centres cívics van ser el nucli de la política de descentralització efectiva als districtes de cara a la ciutadania: el punt de trobada on es fusionaven els serveis públics i la vida associativa i cultural del barri. 

El barri del Carmel va acollir, l’octubre del 1983, el nou Casal de Joves. Sota l’eslògan «Aquí el Casal, aquí un amic» el centre es va convertir en el punt de trobada de la joventut del barri, el principal espai de relació social i activa del col·lectiu juvenil. Sota la coordinació d’una persona responsable del centre, es van organitzar tallers de ball, guitarra, ceràmica, cinefòrums, etc. Aquest casal ubicat al carrer de Tolrà obria les portes als que més tard completarien el de la plaça d’Eivissa, el del Guinardó i el de la Sagrada Família, aleshores encara adscrit al Districte d’Horta-Guinardó.

Les demandes veïnals d’aquells primers anys de democràcia van estar molt enfocades al dia a dia de la ciutadania i a fer més amable l’espai públic. Un punt d’atenció del trànsit va ser el viaducte del Guinardó, la gestió del qual va requerir moltes hores de debat i discussió al Consell Municipal del Districte. Finalment, i fruit de nombrosos estudis tècnics, el novembre del 1983 es va fer pública la decisió municipal d’enderrocar la part mar del viaducte, el que va eliminar l’aspecte més negatiu d’efecte pantalla que el pont exercia sobre el conjunt de la zona. La reducció de l’aqüeducte només a una via permetria redissenyar el carrer de sota per convertir-lo en una avinguda enjardinada i connectada directament al parc de les Aigües.