1979-1984: La Barcelona dels 10 districtes

Durant les darreres dècades, s’havia produït una expansió dels barris del nord de la ciutat, on es concentrava el gran gruix de les onades immigratòries. L’any 1980 es va dividir el districte IX en dos sectors separats per la Meridiana: el districte IX Nord corresponia als barris de l’actual Nou Barris i el districte IX Sud, a Sant Andreu. Finalment, amb l’aprovació del nou pla territorial, es va fixar la Barcelona dels deu districtes i Nou Barris es va consolidar com el districte 8 de la ciutat, el que més barris incloïa: un total de tretze.El reglament marcava que la presidència del Consell Municipal corresponia al partit polític més votat al districte i així s’explica que passés a mans dels regidors socialistes Gonçal Crespo i Pau Cernuda, entre d’altres.

La característica principal del consistori democràtic va ser l’ambiciós projecte de descentralització que va engegar. S’apostava per una Barcelona propera a la ciutadania i amb una gestió municipal més directa i eficient. En aquest context, els centres cívics van ser la peça clau per consolidar espais de relació social i incentivar noves dinàmiques d’activisme cultural. A Nou Barris es va inaugurar el primer centre cívic, el de la Torre Llobeta, el desembre del 1983, i més tard, el Centre Cívic Trinitat Nova.

Per altra banda, cal destacar el Centre de Serveis Socials Pau Casals, al barri de la Guineueta. Inaugurat el setembre del 1983, aquest equipament va ser la resposta a les demandes socials de la ciutadania. 

La segregació física de Nou Barris respecte a la resta de Barcelona era una realitat urbanística. La manca de transports públics que el connectessin, en un pla d’igualtat, amb la resta de la ciutat, feia que l’arribada del metro fos un dels objectius prioritaris del nou ajuntament democràtic. 

Després d’anys de reivindicacions, es va inaugurar un nou tram de la línia 4 del metro de més de 3 quilòmetres que incloïa les estacions de Maragall, Llucmajor i Roquetes (actualment Via Júlia). Aquesta millora del transport públic va suposar un augment de les persones usuàries del metro als barris de les Roquetes i la Guineueta.

Les zones verdes van ser l’altra gran reivindicació del moviment veïnal i el “pulmó verd” de la plaça de Sóller n’és el principal exemple.

Les demandes ciutadanes van aconseguir que l’Ajuntament adquirís un solar de 22.000 metres quadrats al cor del barri de Porta, que havia d’anar destinat a la construcció d’immobles. El 1980, l’Ajuntament democràtic va iniciar les obres per transformar el solar en un parc arbrat i enjardinat on també s’ubicarien equipaments del nou districte. 

La plaça de Sóller, la més gran de la Barcelona de l’època, es va inaugurar l’any 1983, amb una assistència massiva de públic, i amb la sensació d’una gran victòria veïnal.