Inici » Noticia » La percepció del pas del temps durant la pandèmia

La percepció del pas del temps durant la pandèmia

Fa més de dos segles que els científics intenten esbrinar quins són els factors que determinen la percepció subjectiva del pas del temps. La pandèmia ha suposat una oportunitat per investigar i aprofundir en la sensació del transcurs del temps.

 

Fa més de dos segles que els científics intenten esbrinar quins són els factors que determinen la percepció subjectiva del pas del temps. En aquesta matèria, com en tantes d’altres, la pandèmia ha suposat una oportunitat per investigar i aprofundir en la percepció de com transcorre el temps. Segons els científics les reaccions emocionals servirien com a unitat de mesura del temps.

Tal i com es pot llegir en l’article, que s’enllaça, de Joe Dawson i Scott Sleek publicat a la web de l’Association Psychological Science, són diverses les investigacions que s’estan portant a terme sobre la percepció del pas del temps. El neurocientífic Warren H. Meck de la Universitat de Duke, ha conclòs que una gran xarxa neuronal és la base del processament del temps. Un grup de neurocientífics europeus, inclòs el premi Nobel, Edvard Moser, estan estudiant les regions cerebrals específiques que afecten al cronometratge subjectiu del temps. Paral·lelament, des de diverses universitats, s’estan portant a terme estudis psicològics focalitzats en el paper essencial de les emocions en la percepció del transcurs del temps.

En general la felicitat, l’alegria, el plaer, la bellesa, la recompensa, l’assoliment d’objectius, etc., provoquen l’experiència de flux de temps, una distorsió del sentit del temps que provoca la sensació que el temps passa més ràpid. En canvi la por, l’angoixa o el dolor, alenteixen aquesta sensació. Atès que les emocions sempre són subjectives una mateixa experiència pot semblar més lenta a una persona que a una altra. És a dir, no és l’experiència la que determina la percepció del temps, sinó l’emoció derivada de l’experiència viscuda per cada persona.

Rafael Román  Caballero, investigador de la Facultat de Psicologia de la Universitat de  Granada, Centro de Investigación Mente, Cerebro y Comportamiento de la mateixa Universitat, en l’article “El tiempo en pandemia, ¿pasa más lento o más rápido? publicat a The Conversation, que podeu trobar enllaçat, explica el model neurocientífic que planteja les reaccions emocionals com a unitat de mesura del temps. “Les emocions produeixen canvis subjectius i corporals, com en la tensió dels muscles o en la respiració, que ajudarien al cervell a reconstruir temporalment l’esdeveniment.” Segons aquest model les situacions d’alta intensitat emocional provoquen moltes sensacions en molt poc temps, fet que fa alentir la percepció del pas del temps. En canvi els períodes en els que vivim pocs esdeveniments rellevants acostumen a passar més ràpid.

L’investigador explica que les persones que han mantingut una rutina social plaent durant confinament, o han tingut una càrrega de treball més important, han pogut desviar l’atenció sobre el curs del temps, i per tant la percepció ha sigut de més fluïdesa. En canvi, per aquelles persones que han patit ansietat, angoixa i/o depressió, el temps ha passat molt més lentament.

Durant el temps de confinament domiciliari, Ruth S. Ogden, investigadora i professora de Psicologia de la Universitat de Liverpool, va liderar un estudi per determinar com afectava a la percepció del pas del temps durant el confinament al Regne Unit. Les conclusions a les que van arribar és que les mesures de distanciament social han distorsionat la sensació del transcurs del temps, i que aquesta distorsió varia en funció de l’edat, el nivell de satisfacció personal amb la interacció social, l’estrès o la sobrecàrrega de tasques. L’estudi reobre el debat sobre la importància de l’edat en la determinació de la bretxa entre el temps realment transcorregut i la seva vivència. El resum d’aquest estudi, que s’enllaça en aquest article, es pot llegir la web PLOS ONE.

Caldrà que passin anys per mirar enrere i comprovar com la pandèmia ha quedat gravada a la memòria, i saber com el cervell reconstrueix la vivència, tenint clar que en gran mesura dependrà de la intensitat de les emocions viscudes durant aquest temps.