Com aprenen la violència els homes?

Durant el procés de socialització de gènere s’aprenen maneres de ser, pensar i relacionar-se associades al gènere assignat. En el cas dels homes, aquest aprenentatge va estretament lligat a la violència. Des dels jocs de guerra fins a les baralles per demostrar la valentia i la masculinitat, la violència es normalitza i, fins i tot, es recompensa amb més reconeixement social. Com més violència exerceixen els homes, més demostren la seva masculinitat.

El model hegemònic de masculinitat no només defineix el que han de fer i ser els homes sinó que sobretot delimita allò que no han de fer.

És una masculinitat basada en la misogínia (tot allò femení és pitjor) i en la homofòbia, impedint així, qualsevol mena de relació emocional amb els altres homes. Aquesta identitat es basarà fonamentalment en la conquesta i dominació de les dones i els altres homes.

Michael Kaufman ens parla de la relació existent entre aquest model hegemònic de masculinitat i la violència a través del que anomena “Les 7 p's” (1999):

• Poder i privilegi: en primer lloc, dins d'un sistema patriarcal, el poder i els privilegis dels homes, tal i com passa en altres sistemes de dominació, es mantenen gràcies a la violència.
• Percepció del dret al privilegi: la violència és conseqüència d'una percepció que cada home té sobre el dret a certs privilegis. D'aquesta manera, per exemple, la violència sexual d'un home cap a una dona es basa en la creença que l'home té dret al seu desig per sobre de tot, i que té dret a utilitzar el cos femení per satisfer-se.
• Permís: els codis legals, les lleis o els costums otorguen un permís tàcit als homes a l'hora d'emprar la violència. La violència dels homes es percep com a legítima i normal. L'exèrcit és un exemple on l'estat normalitza i fa legal l'ús de la violència.
• La paradoxa del poder dels homes: la violència funciona en base a la contradicció existent entre la manera en la que s’ha construït el poder dels homes i com, alhora, es provoquen altes dosis de temor, aïllament i dolor dels homes cap a ells mateixos.
• La cuirassa psíquica de la masculinitat: la violència es basa i s'exerceix, en part, gràcies a una distancia emocional respecte les altres persones. El model de masculinitat hegemònic genera aquesta incapacitat d'empatitzar amb la resta.
• Masculinitat com una olla psíquica de la pressió: La masculinitat tradicional és una qüestió de poder i control. No ser poderós vol dir no ser home segons el sistema patriarcal. Es pot afegir la transformació de les emocions en ira, com a part de la socialització masculina.
• Experiències passades: la majoria d'homes interioritzen la violència, tant si la pateixen com si la veuen, a partir d'experiències anteriors (infantesa, adolescència etc.).

Entendre l'aprenentatge de la violència com a tal és també entendre el potencial transformador de l’educació i els models de relació. Qüestionar el model hegemònic i construir-ne d'altres és, per tant, una eina de prevenció i eradicació de la violència masclista.

Qüestionar els privilegis, redefinir els patrons de la masculinitat, involucrar als homes en la lluita contra la violència, educar en un model de masculinitat que no es basi en la violència, o posicionar-se públicament en contra de la violència són algunes coses que es poden fer per desfer la relació de retroalimentació que s'estableix entre masculinitat i violència.

En aquest sentit, l'experiència del Llaç blanc al Canadà i altres grups d'homes que es posicionen en contra d'aquesta violència són exemples que aquest posicionament és tant possible com necessari.