La perspectiva de gènere: conceptes claus

La perspectiva de gènere intenta aconseguir la igualtat d’oportunitats real i efectiva entre dones i homes en la societat, a partir de prendre en consideració de manera sistemàtica les diferencies entre homes i dones en qualsevol activitat o àmbit i qüestionar el valor i els rols socialment atribuïts a cada sexe. Analitza sistemàticament les estructures i mecanismes que contribueixen a perpetuar aquestes relacions de desigualtat entre dones i homes per tal d’introduir canvis cap a una major equitat.

Per intervenir amb els homes des de la perspectiva de gènere, cal, en primer lloc, diferenciar dos conceptes fonamentals: sexe i gènere. El sexe es refereix a les característiques biològiques (fisiològiques, anatòmiques, hormonals, etc.) de les persones, mentre que el gènere indica les atribucions o expectatives socials, culturals i històriques que s’associen a cada sexe. És, doncs, un aspecte clau per entendre la base identitària de les persones, i com aquestes es relacionen amb si mateixes i amb les altres.

Així, el gènere és un sistema de rols, de creences, d’actituds, d’expectatives socials, d’estatus, de patrons de comportament, etc., que crea cada societat en cada moment històric determinat i que no només determina com són els homes o les dones, sinó que condiciona les maneres de fer, pensar i sentir d’aquestes.

D’aquesta manera, les característiques de sexe i gènere es troben profundament interrelacionades i s’influencien mútuament, configurant el Sistema Sexe-Gènere, com un sistema d’organització de les identitats i també de jerarquització del poder, donat que atribueix un valor inferior a allò que defineix com pròpiament femení. És aquesta condició de construcció cultural el que explica que els rols de gènere puguin reproduir-se i perpetuar-se en el temps com a categories contràries, rígides i excloents de masculinitat i feminitat.

Alguna vegada ens hem plantejat perquè, generalment, davant la notícia d’un embaràs, la primera pregunta és si serà nen o nena?

Saber el sexe qui tenim davant ens orienta els codis de conducta a utilitzar. El sistema sexe-gènere és tan rellevant perquè implica una distribució de poders en funció del sexe de la persona, l’atribució de gènere determinarà el lloc que ocupa a la societat.

D’aquesta manera, el conjunt de característiques psicològiques, socials i culturals que s’assignen a dones i homes i que s’aprenen en el procés de socialització en un cultura i societat determinada és el que anomenem identitat de gènere. Aquesta atribució es troba estretament relacionada amb els anomenats estereotips de gènere (veure taula 1) que són el conjunt d’idees preconcebudes sobre els homes i les dones que s’aprenen durant aquest procés de socialització i que s’utilitzen per a analitzar i interactuar amb allò que ens envolta.

Aquests estereotips, que ignoren la complexa trama de factors socials i culturals que han contribuït a la construcció dels rols de gènere, estan tan arrelats a la nostra cultura que no sempre són fàcils d’identificar.

TAULA 1

Font: Elaboració pròpia

A més, aquest aprenentatge social es naturalitza fins al punt de tenir dificultats per distingir que hi ha de biologia o de cultura. Però no només és una qüestió de fer una separació sexista del món o de com són i què fan els homes i les dones sinó que a més, hi ha una valoració desigual d’aquestes atribucions, sent millor valorades totes aquelles característiques masculines que les femenines (veure taula 2).

TAULA 2

Font: Vázquez, Norma. Los hombres, la igualdad y las nuevas masculinidades (2008). El ABC del género. Asociación Equipo Maíz. EMAKUNDE Instituto Vasco de la Mujer. Vitoria – Gasteiz.

El fet que cada cultura atribueixi unes característiques diferenciades a homes i dones d’acord amb les seves particularitats socio-culturals significa que el gènere, a diferència del sexe, és una construcció cultural susceptible de ser modificada segons els valors imperants en cada moment i en cada societat.

Així, els gèneres presenten una àmplia variabilitat depenent de la cultura i del moment històric. Aquesta qualitat canviant és l’aspecte més important que motiva aquest recurs pedagògic, donat que és el que possibilita la redefinició del valor d’aquestes categories de manera més justa i equilibrada.

El procés de socialització és viscut de forma diferenciada per part de les nenes i dels nens, tal i com es pot observar a la Taula 1. Aquest s’inicia abans del naixement i perdura al llarg de tota la vida. És el que s’anomena socialització diferencial de gènere, a través de la qual se’ns orienta a identificar-nos amb els rols de gènere vigents.

Els principals agents socialitzadors són la família, l’escola i el grup d’iguals, tot i que cada vegada tenen més pes els mitjans de comunicació i els espais d’educació no formal.

Els infants aprenen, tant a partir d’allò que se’ls explica, com d’allò que veuen quotidianament. En aquest sentit, esdevé molt preocupant que, tot i que a la major part de les societats occidentals preval el valor de la igualtat entre els sexes, que el discurs formal no es correspon amb moltes de les pràctiques quotidianes.

Exemple 1:

En el context familiar, són moltes les famílies que acostumen a educar els seus infants en el respecte a la igualtat. Però si els seus hàbits responen a una divisió desigual de les tasques de la llar (per exemple, el pare mira la televisió, mentre la mare planxa la roba) nens i nenes absorbiran aquests models, s’identificaran amb els mateixos i, amb molta probabilitat, tendiran a reproduir-los, perpetuant així els rols de gènere tradicionals.

Exemple 2:

El mateix passa en el context escolar. Encara que el professorat transmeti un missatge igualitari, si les treballadores de l’escola desenvolupen rols d’escassa responsabilitat, mentre que els càrrecs directius estan ocupats majoritàriament per homes, nens i nenes assumeixen de manera natural que les dones es fan càrrec de la cura i el homes de la gestió. Associant, a més, aquestes activitats a una determinada categoria, pel que aprendran també a interioritzar una jerarquia que atorga més valor a allò típicament masculí i menys a allò considerat femení.

Una ullada al nostre voltant ens permet observar que dones i homes ocupen espais separats, al mateix temps que se’ls ha assignat rols i funcions diferenciades. A la nostra societat, això s’ha traduït en una històrica divisió sexual del treball. Aquesta divisió es basa en una justificació biologicista recolzada en les característiques diferencials entre dones i homes. És a dir, relaciona els trets biològics que diferencien els sexes amb unes determinades capacitats, preferències o aptituds que condicionen la seva predisposició a fer-se càrrec d’unes funcions concretes.

D’aquesta manera, s’atribueix a les dones qualitats que les predisposen a assumir feines sovint vinculades a l’atenció o la cura de les persones. Per contra, dels homes s’esperen actituds valentes alhora que se’ls atribueix un esperit ambiciós, valors que els orienten cap a activitats més arriscades i els allunyen de les tasques que no tenen una finalitat lucrativa. Tot i que en els últims anys aquest model ha evolucionat de forma molt significativa, continuen sent les dones les que de forma majoritària desenvolupen funcions a l’espai privat. Per contra, els homes es desenvolupen principalment a l’espai públic.

La separació dels àmbits privat i públic, identificats respectivament amb els treballs de tipus reproductiu i productiu, es correspon amb una valoració desigual. Així, les tasques reproductives, tradicionalment reservades a les dones, tot i ser fonamentals per a la supervivència de les persones, la seva qualitat de vida i el funcionament de la societat, estan infravalorades i invisibilitzades. És a dir, no reben cap prestigi social.

Per contra, les tasques de caràcter productiu, tradicionalment reservades als homes, gaudeixen d’un elevat prestigi social i permeten donar resposta a diferents aspiracions, com ara: tenir una vida social activa, obtenir remuneració, rebre reconeixement social, ser autònom, etc. Sovint es tendeix a no visibilitzar les aportacions femenines, transmetent la idea que els homes sempre han estat els grans protagonistes, mentre que elles han estat subjectes passives dels grans fets històrics. Reforçant, així, un model de feminitat vinculada a la submissió i a la falta d’iniciativa, on les dones han hagut d’assumir les seves tasques de forma invisible i gratuïta.