Els homes davant la paternitat

El fet de ser pare suposa una gran oportunitat per a implicar els homes en la coresponsabilitat. És a partir de la paternitat que podem fomentar la implicació dels homes en les tasques domèstiques i de cura. De fet, la paternitat suposa una palanca de canvi cap a posicions més igualitàries en les relacions de gènere i cap a la construcció de masculinitats alternatives donat que remou i desestabilitza molts aspectes que estan relacionats amb la masculinitat hegemònica tradicional com, per exemple, la cura (dels altres i d’un mateix), el reconeixement i expressió d’emocions, la sexualitat, els afectes i la relació de parella, la comunicació assertiva, etc.

La paternitat és una construcció social que no està determinada simplement per la biologia sinó que varia en funció del context social i cultural. Així, les expectatives socials de l’home envers la paternitat són canviants i, a més, la concepció de la masculinitat també varia en funció de diferents categories socials com, per exemple, l’edat, classe, religió, raça, ètnia, orientació sexual, etc., o fins i tot per circumstàncies determinades com l’atur. D’aquesta manera, un mateix pare pot combinar diferents estils de paternitat al llarg del seu propi cicle vital, del cicle vital del seu fill/a, etc. Per tant, en el nostre context social és imprescindible entendre la paternitat des d’una perspectiva de gènere.

Quina és la situació actual pel que fa a la implicació del homes en la paternitat?

Ens trobem en un moment de canvi entre vells i nous models familiars. Amb la massiva incorporació de la dona al món laboral, s’ha passat de l’expectativa del paper de l’home com a proveïdor econòmic a l’home com a proveïdor d’afectes. Així, és un moment de confusió, de no saber quin tipus de pare es podrà ser bàsicament perquè no existeixen referents positius de paternitat. Però, a la vegada, hi ha un clar rebuig al model de pare autoritari, distant, absent o perifèric derivats del model de masculinitat hegemònica tradicional. En aquest sentit, molts homes comenten “no sé quin pare vull ser, però sí que sé que no vull ser com el meu pare”.

Malgrat tot, el retrocés del model tradicional de pare és més a nivell discursiu que pràctic, ja que les dades de temps dedicat a la cura (taules 1 i 2), els permisos de paternitat, la discriminació salarial de les dones, els càrrecs de responsabilitat majoritàriament en els homes, etc., mostren que el canvi real encara és una qüestió pendent.

Actualment més homes cuiden les seves criatures. Però la idea bàsica, com ja s’ha dit, no és que els homes cuidin o no, és a dir, que canviïn un bolquer o no, perquè això qui més i qui menys ja ho fa. La idea és que els homes incorporin la cura com un aspecte més i central de la seva pròpia identitat, i no com una fet puntual. Quan això passi es podrà arribar a una paritat en les cures. Volem pares responsables, i no pares participatius o ajudants.

A banda, es va generant a poc a poc una demanda dels homes per tenir recursos i suports per poder desenvolupar la seva paternitat. Molts homes senten que tenen un paper d'actor secundari o suplent en les cures. Per exemple, parlen que a ells ningú els pregunta durant l'embaràs com estan o què experimenten. I, en canvi, el que és pretén és que, des de la responsabilitat personal, es vagin implicant cuidant de la criatura d'una manera present i afectiva.

Com ja s’ha fet anteriorment, és important prendre consciència i fer visibles les resistències i obstacles existents per la implicació dels homes en la paternitat. La principal dificultat és l’educació sexista que no contempla la cura i els afectes, obstaculitzant l’assumpció de la cura com a aspecte central en la vida dels homes i com a projecte en comú amb la parella. Derivat d’això, molts homes es troben en una situació paradoxal on, per una banda, s’espera que siguin pares presents, responsables i afectius, i per l’altra banda, que compleixin els manaments de gènere sobre la masculinitat hegemònica (centralitat en la feina, autoritaris, no expressió de sentiments, impulsivitat, utilització de la violència, dominació, racionalitat, dificultats per assumir la cura, etc.).

Això crea una situació de conflicte amb conseqüències com la desorientació, les dificultats per gestionar les emocions, l’escassa vinculació amb la criatura, els sentiments ambigus de proximitat i distanciament, les poques habilitats per l’educació i la cura que moltes vegades porten a la frustració i la violència, etc. Altres resistències poden ser les següents:

• Canvi masculí sense lideratge: falta de referents socials que mostrin models alternatius de viure la paternitat (sobretot als mitjans de comunicació).
• Escassa validació social i del grup d’iguals per l’exercici d’una paternitat responsable, present i afectiva. Segurament per la dificultat d’assumir la cura dins del model de masculinitat.
• Poc suport social i formal (permís de paternitat equitatiu, obligatori i intransferible, mesures en l’àmbit laboral per facilitar la coresponsabilitat, etc.).
• La relació amb el propi pare, viscuda moltes vegades des d’un model de paternitat absent, perifèric i/o autoritari.
• Dificultat per connectar amb els propis beneficis de la implicació.
• Responsabilitat com una càrrega pesada on s’han de fer sacrificis o renúncies.
• Prioritat en el desenvolupament d’altres dimensions (carrera professional, oci, estudis, etc.)

Com podem implicar als homes en la paternitat? Principalment construint i promocionant paternitats presents i responsables i facilitant que cada home pugui construir el seu projecte de paternitat. Alguns aspectes del que implica l’exercici responsable d’aquestes paternitats són els següents:

• Presència: pel que fa al temps compartit, la qualitat d’aquest temps, amb proximitat afectiva, des d’un acompanyament, etc. Aquesta presència es dóna des del primer moment en el que es rep la notícia de la futura paternitat. Per això, és important anar a les visites de control de l’embaràs, als grups de preparació al naixement, a les visites i revisions mèdiques, a les ecografies, etc.
• Cura: com a experiència de vinculació mitjançant les tasques de cura (bany, bolquers, massatge, calmar el plor, etc.).
• Coresponsabilitat en les tasques domestiques i de cura, sobretot pel que fa a les tasques de cura bàsiques, la vigilància i l’acompanyament (metge, escola, etc.), activitats que impliquen una sobrecàrrega de feina (i no només la part lúdica com jugar o anar al parc) com per exemple, el canvi de bolquer no és només l’acció mateixa sinó que comporta llençar-lo correctament, saber on està, comprar-los, reposar-los, etc.
• Disponibilitat afectiva: tant des del contacte físic amb la criatura com en el reconeixement i l’expressió d’emocions.
• Comunicació i negociació: passar del pare autoritari al pare amb autoritat que posa límits realistes però que és flexible i no impositiu. És capaç de negociar i pactar amb la parella.
• Respecte i exemplar des de la coherència interna.

Per finalitzar, cal apuntar que, la incorporació dels homes en la cura de les criatures no només comporta beneficis per les dones i la societat en general sinó que, també aporta beneficis per als propis homes (desenvolupament personal, retrobament amb el món emocional, millora de la relació de parella, millora de la salut, autonomia, autoestima, autoconeixement, empatia, etc.). A més, la paternitat responsable també comporta beneficis per als fills i filles.