El factor gènere

Des d’una perspectiva de gènere, de forma tradicional i de manera molt intensa en l’esport de competició, la cultura esportiva es fonamenta en els valors masculins; és a dir, la preeminència de tot allò relacionat amb el món masculí i la infravaloració de tot allò relacionat amb el femení. Només cal observar amb deteniment uns quants elements que estructuren l’esport de competició. Per exemple, el nombre de llicències, la presència en els mitjans de comunicació i la retribució econòmica dels i les jugadores a la majoria d’esports professionals. En aquestes condicions el missatge és clar: “l’esport és principalment cosa d’homes” i, per aquesta raó, se’ns planteja el repte, per exemple, d’aconseguir que les noies i les dones barcelonines se sentin plenament integrades en l’esport de competició i/o professional de la ciutat. És a dir, aturar aquell sentiment que moltes noies, que practiquen de forma federada bàsquet, futbol, vòlei, hoquei, atletisme, natació, etc., han d’estar contínuament jugant en camp contrari.

L’extensió d’una cultura masculina a l’esport afecta de manera profunda a com s’entén i com es conceptualitza l’assetjament i l’abús sexual (AAS) en aquest àmbit. En aquest sentit, l’ASS es pot entendre com una més de les manifestacions de la violència masclista. És a dir, de la violència exercida en el marc d'unes relacions de poder desiguals entre dones i homes, en les que la violència s’utilitza per garantir el control, el domini i l’abús de poder dels homes que responen a un model concret de masculinitat.

Si bé el factor gènere no és l’únic element explicatiu de l’AAS, és important tenir en compte que no és en va que en la gran majoria de casos, els perpetradors d’AAS són homes. Per exemple, en la recollida de premsa portada a terme des del GREAF sobre casos d’abús sexual a l’esport 99 són homes, i només 2 són dones. I, sobretot, en aquests dos casos, aquestes dones estaven relacionades amb un home que era la ment pensant de l’ASS.

Amb tot, la diferència en els percentatges de dones i homes no pot establir-se entre les estadístiques de les víctimes de l’AAS. En aquest sentit, cal tenir en compte que no es disposa de massa dades que facin referència a l’assetjament sexual a homes. S’ignora, doncs, si l’assetjament sexual no té lloc amb els homes com a víctimes o és que les recerques que es duen a terme se centren únicament en les dones com a víctimes per ser les que més ho pateixen. L’assetjament sexual s’inclouria dins d’una de les manifestacions clares de violència masclista, però és obvi que cal conèixer què passa amb l’assetjament sexual masculí: no existeix? És gairebé incongruent plantejar-s’ho perquè un home no pot ser mai assetjat sexualment? Es dóna però per raons de masculinitat costa més d’acceptar-ho? Es produeix però té altres característiques i connotacions?

De fet, el que és obvi és que l’AAS amb víctimes nens o nois produeix una doble estigmatització. La primera, al igual que en el cas de les dones, perquè és un abús sexual i d’això no se’n parla; i la segona és que el fet de ser abusat per a un home és un atemptat al seu rol de gènere i a la seva identitat masculina. En aquest sentit, la construcció de la masculinitat tradicional a través de la socialització predisposa els homes a ser dominants: els nens aprenen a exercir el seu propi poder, entenent-lo com la capacitat de controlar i exercir un domini sobre les altres persones, donant per entesos certs privilegis sobre la resta de persones, en especial de les dones i tots aquells homes que no mostrin les característiques definides per la masculinitat hegemònica. La masculinitat, doncs, té un caràcter relacional: allò masculí es defineix en contraposició a allò femení. Els homes aprenen abans el que no han de fer per construir la seva masculinitat, que el que realment han de fer. En aquest marc, doncs, l’ASS amb víctimes nens o nois fa que els fantasmes de l’homosexualitat apareguin amb tota la seva cruesa.

Així, per a un noi que ha estat objecte d’abusos, revelar-ho comporta un esforç i una valentia enorme. És per això que quan el 1996, Sheldon Kennedy, ex-jugador d’hoquei gel professional a Canadà va revelar els abusos sexuals que el seu entrenador Graham James –entrenador amb molta reputació que justament l’any 1989 va ser anomenat entrenador de l’any al guanyar la lliga- l’havia sotmès des dels 14 als 18 anys va ser un trasbals per tot el país. La seva denúncia va suposar un moment important en els abusos sexuals a l’esport i va sacsejar l’acceptació de la cultura de masculinitat al voltant d’esports que perpetuen la idea de mascle hegemònic: fort i heterosexual.

Curiosament, quan l’abús sexual el comet una dona cap a un nen o cap un noi, aquesta cultura heteropatriarcal en què estem immersos tendeix a concebre-ho com un acte de virilitat masculina... Però la realitat és una altra molt diferent: els nois i les noies pateixen abusos sexuals traumàtics amb seqüeles psicològiques, físiques i socials importants que no es poden obviar sigui qui sigui l’agressor/a.