Les conseqüències de la violència masclista a l’espai públic sobre les dones: un mecanisme de manteniment de les relacions desiguals
Hem vist que la forma en què les noies i les dones se socialitzen fa que tinguin més sensació de por i inseguretat a l’espai públic que els homes, i una percepció de menys drets en relació a l’ús que poden fer d’aquest espai. Així doncs, es pot dir que la por també té gènere.
Les dades disponibles confirmen aquesta percepció de major inseguretat per part de les dones respecte als homes. Segons l’Anuari estadístic de la ciutat de Barcelona publicat al 2015, les dones són les que tenen una percepció d’inseguretat més alta: un 15,8% de dones afirma que el nivell de seguretat a la ciutat ha empitjorat, contra un 12,4% dels homes (Ajuntament de Barcelona, 2015).
Aquestes dades es confirmen també a escala europea. Segons l’Eurostat (2015), hi ha una diferència significativa entre homes i dones en quant a la percepció de la seguretat a l’espai públic. Un 85,5% dels homes dels països de la Unió Europea declaren sentir-se molt o bastant segurs caminant sols de nit al carrer, en contra d’un 65,2% de les dones.
|
Sabies que ... ? |
|
El feminisme i la perspectiva de gènere posa en qüestió la forma en què es concep la seguretat. Primer, perquè els missatges constants que reben les noies i les dones vinculen la inseguretat a l’espai públic i a les possibles agressions al carrer de la mà d’estranys. Malauradament, la realitat ens adverteix que l’espai domèstic o familiar no és un espai de seguretat per les dones, de forma que és important superar el binomi espai domèstic=seguretat i espai públic=inseguretat. En aquest sentit, les dades recollides per l’Enquesta de violència masclista a Catalunya (2010) ens mostren una realitat en què la gran majoria dels casos d’agressions masclistes són exercides per un agressor (o més agressors) conegut(s) per la víctima. Els agressors són coneguts per la víctima en més del 80% dels casos d’agressions físiques i violacions, i en més del 60% dels casos de tocaments sexuals. Segon, perquè no s’ha d’entendre la seguretat com a quelcom objectivament mesurable i viscut i percebut de la mateixa manera pel conjunt de la ciutadania. La major part de les agressions sexuals que pateixen les dones no es denuncien, de forma que no entren dins de les estadístiques oficials. A més, hi ha pràctiques d’assetjament (com les “floretes”, de les que ja n’hem parlat) que no es consideren delictes i que, per tant, tampoc es recullen a les estadístiques oficials, però això no significa que no condicionin la sensació de seguretat de les dones. A més, també cal subratllar que la definició sobre què és o no és delicte no és neutral des d’una perspectiva de gènere, i varia amb el temps. Tal com hem mencionat anteriorment, fins fa relativament poc, la violació dins del matrimoni no es considerava delicte. En canvi, per exemple, el Codi Penal franquista considerava delicte l’adulteri (principalment de les dones, ja que tenien una pena molt més greu) o l’homosexualitat (lleis vigents durant el règim franquista com la de “vagos y maleantes” i la de “peligrosidad y rehabilitación social”). És a dir, el dret evoluciona (o hauria d’evolucionar) en paral·lel als canvis socials. Així, la seguretat s’ha de concebre no només com l'absència de delictes sinó també com la percepció de poder viure sense sentir por, temor, incomoditat, etc. Per tant, és fonamental reconèixer la importància del component subjectiu de la seguretat. |