El 5 de setembre de 1806 es va beatificar Josep Oriol, prevere de la parròquia del Pi. Havia mort el 23 de març de 1702 i el gran culte popular que hom li retia va empènyer el procés de beatificació, que va anar relativament ràpid. Així, poc més d’un segle després d’haver mort, la seva beatificació es va celebrar molt fastuosament a tot Barcelona. Un dels indrets que van fer la festa més grossa va ser la parròquia de Santa Maria del Pi, on Josep Oriol era prevere i havia residit els darrers anys de la seva vida.
Les cròniques parlen d’un període llarg de celebracions en què no van faltar les processons i la rivalitat entre parròquies. Però, des del punt de vista de la història dels entremesos festius, aquests documents són molt importants perquè descriuen la participació, l’aspecte i l’estat de les peces d’imatgeria festiva de la ciutat. Per seguir el rastre de l’evolució dels entremesos, els historiadors han de recórrer a fonts que parlin de celebracions d’aquesta mena. A Barcelona es destaquen una menció a la festa de Corpus del 1424 al ‘Llibre de Solemnitats‘, les cròniques de les festes de canonització de sant Ramon de Penyafort el 1601 i les de beatificació de sant Josep Oriol el 1806-1807.
En el cas de la beatificació de sant Josep Oriol, l’estudi d’Amadeu Carbó ‘Festes de beatificació de sant Josep Oriol a Barcelona 1806-1807’ beu de tres fonts: una auca apareguda el 1807, la documentació que es conserva a l’arxiu de la parròquia del Pi i les referències que hi fa el baró de Maldà a ‘Calaix de sastre‘. Carbó també fa servir una font indirecta, els testimonis que recull Joan Amades anys més tard a ‘Gegants, nans i altres entremesos’. Partint de les referències que es fan de l’Àliga de la Ciutat, el Bou, la Mulassa, el Lleó i els gegants, es pot saber en quin estat es trobaven i la importància que tenien i alhora extreure’n algunes conclusions.
Ens trobem que l’Àliga, que tradicionalment havia estat la màxima representant protocol·lària de la ciutat, ha perdut tota la rellevància. Està en força mal estat en comparació amb la resta d’entremesos i surt en un segon pla, acompanyant el gremi dels revenedors. Això passa perquè l’Àliga va ser un dels entremesos més afectats durant les prohibicions borbòniques del segle XVIII pel fet que s’identificava amb la causa austriacista. Després de la sortida per les festes de beatificació de sant Josep Oriol, se’n perd completament la pista.
L’estudi també se centra en les figures del Bou i la Mulassa, que en aquella època ja tenien el caràcter disbauxat que les singularitza. Segurament per això van ser relegades com a elements exclusivament lúdics i allunyades de tot formalisme. A tall de curiositat, el Bou i la Mulassa del 1806 tenien un aspecte molt diferent dels actuals; s’assemblaven més aviat a les guites ja que l’única part esculpida devia ser el cap.
Relegada l’Àliga a un segon terme, el Lleó va ser l’estrella de les processons. Diuen que brillava més que mai quan anava acompanyat d’una curiosa comparsa: l’encapçalava el Pare Lleó i els seus portadors anaven disfressats amb màscares de lleonets. Aquesta figura continuava lligada al seu gremi, el dels blanquers, i és possible que per això sobrevisqués més temps que no les altres, perquè se sap que va continuar sortint fins a la segona meitat del segle XIX.
Finalment, l’autor de l’estudi fa referència a les cinc parelles de gegants de diverses parròquies que van participar en les celebracions. Com a anècdota, el baró de Maldà diu que les gegantes tenen aspecte de dama francesa del moment i els gegants eren guerrers amb casc. L’auge dels gegants en detriment de les peces de bestiari aporten la conclusió més important de l’estudi. Carbó diu que la propietat col·lectiva dels gegants, que eren de les parròquies, els convertia en un símbol d’identitat més fort que no pas el bestiari, que pertanyia a uns gremis i a una manera d’entendre el món en clar declivi.
L’estudi d’Amadeu Carbó ‘Festes de beatificació de sant Josep Oriol a Barcelona 1806-1807‘ es va publicar el 1997 a la revista ‘Gegants’ de l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya.
