Escola Massana, Barcelona, 6 de març de 2025

Jesús-Àngel, si et plau, et pots presentar i dir quin és teu vincle amb l’Escola Massana?
Em dic Jesús Àngel Prieto, soc oriünd d’Astúries i estic a Catalunya des dels 13 anys. Vaig estudiar Història de l’Art, ja que no es podia estudiar cinema a Espanya i era quasi impossible anar a l’estranger. Em vaig trobar donant classes a la Massana, en un curset de Súper 8, l’any 1979. Llavors, em van dir que hi havia un professor d’Història de l’Art que fallava i si volia fer-ho jo. Vaig donar classes d’Història i Teoria de l’Art i d’Imatge. L’any 1993, recolzat per un grup de companys, em vaig presentar com a director. Vam construir un equip molt coordinat i vam ser elegits. Ens va tocar una etapa molt crítica perquè, en aquell moment, volien tancar l’Escola Massana. Nosaltres volíem, primer, que no es tanqués, segon, que tingués un edifici com cal i, finalment, que ens homologuessin a nivell universitari ja que moltes escoles europees ens ho reconeixien. I ho vam aconseguir tot. L’Ajuntament ha fet una inversió de 15 milions d’euros en aquest edifici de la plaça de la Gardunya i tenim un grau universitari adscrit a la UAB –únic a Espanya i dels pocs a Europa. Amb aquest recorregut, la meva vinculació a l’Escola Massana és absoluta. Em sento molt Massanero. També em sento molt implicat amb l’àmbit de l’artesania. Vaig fer la tesi doctoral sobre els oficis artístics i la Massana; va ser una experiència molt enriquidora formalment, acadèmicament i científicament.

Avui dia, a què et dediques?
Ara estic jubilat, col·laboro amb el postgrau d’arts aplicades contemporànies amb tres o quatre classes puntuals. També soc president de l’associació d’Amics de la Massana. Som una associació exterior que ajuda l’escola: organitzem jornades i fem activitats, intentant mantenir el vincle entre l’escola, els exalumnes i els exprofessors.

Avui volem parlar del mural La rotonda de les transports, una obra creada per l’Escola Massana els anys seixanta. Què saps sobre aquest mural i quina és la teva relació amb ell?
La primera relació amb el mural és com a ciutadà. Jo visc al Vallès. Durant molts anys, el meu recorregut era arribar a plaça Catalunya amb ferrocarrils i passar davant del mural. Al principi de donar classes a l’Escola, me’l mirava entenent que això formava part d’una època anterior, amb aquest punt una mica naïf que té el mural i que a mi m’agrada. Fins que, un dia, em vaig fixar que l’autor era la Massana i vaig començar a tenir un altre interès. Després, quan vaig treballar en l’àmbit de l’artesania i de la ceràmica, vaig veure el mural encara amb uns altres ulls. Potser perquè soc historiador, soc partidari de que les coses, quan s’han fet, malgrat que els gustos variïn, es mantinguin. Soc molt poc amic del revisionisme històric i de treure estàtues del carrer. Siguin de qui siguin, són la nostra història i sempre cal respectar-la, tot i contextualitzar-la.

Així, l’Escola Massana tenia una especialitat de ceràmica?
La ceràmica va ser una especialitat que va donar renom a la Massana. Sobretot a partir de la seva creació per en Josep Llorenç Artigues. Ell la va posar en el panorama internacional. Al final dels anys seixanta, en ple franquisme, teníem alumnes que venien del Japó, dels Estats Units, etc. És veritat que els esmalts ja havien obert aquesta porta amb l’antic director i gran esmaltador Miquel Soldevila. Però, sens dubte, l’Artigues i el seu maridatge amb el Miró li va donar un gran impuls. A més, van sortir una gran quantitat de ceramistes, moltes dones, que van marcar els anys setanta i vuitanta, una etapa molt singular. A partir dels noranta, la ceràmica va començar a decaure. Aquest tema del reconeixement dels oficis és una part important de la meva tesis doctoral, de com hi ha moments en què tenen un reconeixement alt i després el perden o s’estabilitzen. Sempre estan en aquest límit: de si són reconeguts o no com a art.

Arran de les fotos rebudes al web de El mosaic del meu barri, vam començar a interessar-nos pel mural La rotonda dels transports i altres murals creats per l’Escola Massana. Vam descobrir que existia la Manufactura, un taller de la Massana on professors i alumnes feien creacions artístiques encarregades per l’Ajuntament de Barcelona. Ens pots explicar més?
El tema de la Manufactura és molt interessant. Justament, quan jo entro a la Massana, l’any 1979-1980, es desfà la Manufactura. En aquell moment, es tenia la percepció que la Manufactura era un espai poc transparent econòmicament. És curiós perquè va tenir molts avantatges. La Manufactura va començar el 1940 com a una idea del Soldevila. Era un home molt auster i tenia una concepció gairebé monàstica de l’escola. Ell va donar un impuls tremend a l’esmalt des del punt de vista artístic. Va fer exposicions a tot arreu, va rebre premis i reconeixement internacional. Les medalles esmaltades de primera comunió van donar moltíssima feina als alumnes de la Massana. Als anys cinquanta i seixanta, l’aula d’esmalts estava plena. Després, als setanta i vuitanta, els esmalts van decaure.

El Soldevila deia respecte de la Manufactura: “Veureu indefectiblement el professorat viure les seves classes sense estalvi de temps ni de sostinguda tensió. Una influència afectuosa orientadora, més que fraternal, paternal sobre els alumnes, els quals, al contrari de les escoles en general, no desitgen festes ni vacances, sinó que volen veure realitzar la seva il·lusió com més aviat millor. Volen estar a l’escola la major part del dia i de l’any, sense interrupcions, estudiant, treballant, vivint de l’escola i per a l’escola”.

La Manufactura estava oberta al dematí, contràriament a l’escola on, fins a finals dels anys seixanta, les classes eren estrictament de tarda. L’escola havia nascut –segons el seu fundador Agustí Massana– com a un centre de formació per a joves obrers, per tant, havia de ser a la tarda. Els tallers de la Manufactura estaven sota el mestratge de professors importants de l’època, ja sigui d’esmalts, joieria, ceràmica o vidre. Es van dedicar a fer treballs per encàrrec, principalment de l’ajuntament. En un llistat de l’any 1966 que és a l’arxiu de la Massana consta una quantitat enorme d’encàrrecs que l’Ajuntament va obsequiar a 227 personalitats i 109 institucions.

Hi havia altres clients a part de l’Ajuntament de Barcelona?
Jo diria que el 95% dels encàrrecs eren de l’ajuntament. Com a curiositat, entre els destinataris dels regals hi ha un ventall de personalitats que inclou: tres papes, vuit reis, tres presidents, ministres, personalitats del món de la cultura i de la ciutat, etc. Un de molt curiós per a mi, és el del Festival de Cinema a Berlín: va rebre un objecte de la Massana, però no se quin.

Tot això va provocar, ja des dels anys cinquanta, una escampada espectacular de l’Escola Massana per tot el món. Va formar part d’una maniobra de prestigi, més enllà que algú considerés la Massana com a taller barat de l’ajuntament. D’altra banda, l’ajuntament estava mantenint l’escola Massana, els alumnes i professors cobraven pel treball que feien. Al final dels anys setanta, això va començar a grinyolar una mica i van passar incidents menors, com que arribava un encàrrec i, de sobte, es feia fora de la Manufactura. Al final dels setanta, amb els ajuntaments democràtics, aquesta manera de fer ja no va funcionar. En el cas de l’ajuntament, si es necessitaven objectes, s’havien de fer concursos públics oberts.

Tenim constància, gràcies a l’inventari de El mosaic del meu barri, d’altres murals fets per la Massana. Hi ha els murals ceràmics de l’Edifici Barcino, al carrer Tuset, 20-24 i del carrer Mestre Nicolau, 5-7. També hi ha el mosaics de l’Escola Tres Pins i el que hi havia al metro Liceu, fets pel Pau Macià i el Carles Maurel.

En l’antiga escola Massana, a l’aula gran gòtica, encara hi ha un gran mural pintat del Pau Macià. Aquella aula es feia servir per a pràctiques de pintura al fresc, mosaic i esgrafiat.

La Manufactura va ser el que ara correspondria al vincle entre l’escola i el món empresarial. A l’època en què jo vaig estar en l’equip directiu, l’escola tenia una persona dedicada a fer convenis amb empreses que ens encarregaven treballs gràfics o objectes. Per exemple, la Massana va fer el got reutilitzable per al Forum de les Cultures. Als anys noranta, amb un grup molt important de gent que es dedicava al moble d’oficina, vam fer els premis de disseny de mobiliari Massana Mambar (ara la casa Mambar ja no existeix): un any es feien làmpades, l’altre taules, l’altre cadires. També hi va haver el seminari AssiDomän-Frovi-Massana de projectes de packaging que es va repetir molts anys. L’AssiDomän era una empresa sueca instal·lada a Espanya a qui li interessava introduir-se en el sector a través d’aquesta col·laboració amb l’escola. Érem un banc de proves i sortien coses magnífiques.

Tornant al mural de la Rotonda, veiem que està signat per una sèrie de persones. Saps qui són?
Tenim el Francesc Albors, el professor del taller de ceràmica, un personatge molt entranyable. El vaig arribar a conèixer quan vaig arribar al 1979; als anys vuitanta es va jubilar. Francesc Albors era el pilar del taller de ceràmica mentre el Llorenç Artigas anava i venia. No diria que l’estil del mural fos tot de la mà del Francesc, però era la seva manera de visualitzar les coses, amb aquesta il·lustració naïf, molt pròpia de l’època. L’altra persona important era el Mateo del Río, un gran professor de torn. Maria Bofill, Elisenda Sala i Carme Llobet són tres ceramistes. La Carme LIobet és la menys coneguda, però també surt en molts catàlegs, i res a dir de la Maria Bofill i l’Elisenda Sala, dues ceramistes molt reconegudes. En canvi, la E. Palomé i la N. Llenas no he aconseguit saber qui són. L’Elisenda Sala m’ha dit que eren alumnes.

Hem vist que als jardins Clotilde Cerdà hi ha un conjunt de mosaics fets per la Massana. Avui dia l’escola segueix creant murals ceràmics i mosaics?
La Massana va mantenir totes les seves especialitats fins que es va incorporar la LOGSE (Llei Orgànica General del Sistema Educatiu), l’any 1998-1999. A partir d’aquest moment, ens vam haver de dedicar a les especialitats que la Generalitat ens va atorgar. No ens va donar totes les especialitats que volíem, com la de ceràmica, malgrat que la direcció fes un dossier justificant-ho. La Generalitat va entendre que la Llotja ja feia ceràmica i que no calien dues escoles donant la mateixa especialitat. La Generalitat, en aquell moment, estava absolutament bel·ligerant contra la Massana i l’Ajuntament de Barcelona ens tenia una mica abandonats. Va ser una etapa molt complicada. Al final, ens van deixar els cicles artístics de grau superior d’Arts Aplicades al Mur –on entra pintura mural, esgrafiats, ceràmica i mosaic–, Tècniques Escultòriques, Gràfica Impresa, Art Tèxtil, Joieria Artística –que absorbeix esmalts i laca japonesa–, Il·lustració, Modelisme Industrial i Projectes i Direcció d’Obres de Decoració. Ara bé, la ceràmica es manté viva perquè és un llenguatge més dins del grau universitari en Arts i Disseny. Van passar uns anys en què el taller de ceràmica es va mantenir com podia perquè les professores de ceràmica es van anar jubilant –la Maria Bofill, la Teresa Magrià, la Isabel Barba, etcètera– i l’alumnat del taller disminuïa. Ara hi han molt bons professors que continuen mantenim la Massana a un nivell d’excel·lència, com la Matilde Grau i el Santiago Planella.
Finalment, la ceràmica també està present en el postgrau en Arts Aplicades Contemporànies que té tres tallers: Art Tèxtil, Joieria Artística i Arts del Foc (amb ceràmica i vidre). Aquest postgrau està funcionant molt bé.

Ja que estem parlant del present, i tornant a l’art del mur, com veus el futur d’aquest art a Barcelona?
Aquí hi ha diversos aspectes. Primer, l’arquitectura contemporània és minimalista i menysté l’ornamentació. Encara arrosseguem el mantra El ornamento es delito, d’Adolf Loos. Això vol dir que aquest racionalisme –amb aspectes molt positius– és poc generós. Quan vas pels carrers de Barcelona i veus la generositat amb la qual algú ha fet una casa que explica coses cap en fora, no pots deixar d’exclamar-te, t’agradi o no. En canvi, passes davant d’aquestes façanes grises… tenen una certa gràcia en les composicions, en la estructura, en el joc. La sort de l’edifici on estem és que l’arquitecta Carme Pinós va tenir la bona pensada de treballar amb el ceramista Toni Cumella per a les peces de la façana. No deixa de ser un treball molt racional. La façana està pensada com a gelosies per matisar la llum cap a l’interior dels tallers. En general, l’arquitectura contemporània s’estalvia molt l’àmbit decoratiu sense entendre que la decoració és bàsica. Tots ens decorem i intentem, amb la decoració, explicar històries. Tenim una hiperactivitat narrativa en les xarxes socials, però resulta que l’arquitectura continua no volent explicar històries.

El segon aspecte és que l’estalvi de decoració abarateix costos. Però, moltes vegades, aquests edificis racionals de formigó tenen una vellesa fatal. Són edificis molt macos el primer dia però d’un envelliment fatal. Després, hi ha una altra cosa que afecta els interiors. La generació que ve darrere nostre vol parets blanques i molt pocs objectes. Es gastarà diners en una pantalla LED de 6 metres, però no en una ceràmica o en un quadre, com a màxim posarà un pòster que traurà tres dies més tard. Però, són molts anys d’història en què la decoració ha estat present com perquè ara ens tornem minimalistes de per vida. Això no vol dir que no hi ha d’haver espais minimals. El tema és la convivència. A poc a poc, tornarem a necessitar acompanyar-nos d’objectes que estiguin amb nosaltres, voldrem tenir espais on sentir-nos significats i abrigats per aquesta empremta humana.

Més informació
ESCOLA MASSANA. CENTRE D’ART I DISSENY. L’Escola [En línia].
PRIETO VILLANUEVA, J-Á (2017). La lluita pel reconeixement dels oficis artístics i l’Escola Massana de Barcelona. El cas dels esmalts, la ceràmica i la joieria. Tesi doctoral presentada a la Universitat de Barcelona.

Més entrevistes
Entrevista a Elisenda Sala
Entrevista a Jesús-Àngel Prieto
Entrevista a Mariona Rifà i Jaume Rulduà
Entrevista a Rosa Sugrañes i Josep Cantacorps
Entrevista a Pere Aguadé
Entrevista a Pedro Llorente Martínez
Entrevista a Carles Maurel
Entrevista a Angelo Gil Falcó
Entrevista a Nevenka Pavic
Entrevista a Lívia Garreta
Entrevista a Armand Olivé Milian

Última actualització de la pàgina: 1/9/2025