By neighbourhoods

Barcelona has a total of seventy-three neighbourhoods, all of which have been, are, or might be, literary settings. Every nook of the city contains a fragment of life susceptible to being immortalized by writers.

All
a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
n
o
p
q
r
s
t
u
v
w
x
y
z
S
Old Left Eixample
University of Barcelona Library

Joan SALES, Incerta glòria (1956)

“Nosaltres, sense perdre temps, vam travessar el vestíbul entre aquelles gegantines estàtues de guix de Ramon Llull i de no sé qui més i després el pati de Dret, sempre duent-te a tu enmig del grup. Vam pujar les escales, vam entrar a la biblioteca; era allà que ens havíem trobar amb alguns dels nostres, que farien com qui llegeix voluminosos llibres de consulta: entre tant, en els moments que el bibliotecari badava (que val a dir que eren els més), havien d’examinar quina de les portetes dissimulades de la biblioteca és la que dóna a l’escala de cargol que duu al cim de la teulada on hi ha el pal de la bandera; cap de nosaltres no havent pujat mai a la teulada, l’únic que sabíem o crèiem saber és que la porteta en qüestió era en efecte una de les que queden dissimulades entre els prestatges de la biblioteca universitària.”

T
Sarrià
Algun punt de Sarrià

Pablo TUSSET, excerpt from “Lo mejor que le puede pasar a un cruasán”. (2001)

“Más que el infierno de Dante aquello parecía El Corte Inglés: ‘Planta Semi-Subterráneo: lencería y ménage à trois, consulte nuestras ofertas en sodomía’. De todas maneras tengo que reconocer que estaba impresionado, no me imaginaba una cosa así a cuatro pasos del viejo centro de Sarrià.”

Raval
Carrer de la Riereta

Rafael TASIS, Un crim al Paralelo (1960)

“Miquel Ferran, comissari de policia del barri de les Drassanes, no era home per embalar-se excessivament per un crim com el que s’acabava de descobrir al 86 del carrer de la Riereta. Val a dir també que, esperit realista com era, considerava sempre molt més greus les coses que es podien esdevenir que les ja succeïdes i que per tant eren sense remei. El seu districte no era pas de tot repòs. Al contrari, arrecerava allò que hom havia convingut a denominar amb una fàcil aproximació, filla de periodistes imaginatius i impregnats de les «sèries» cinematogràfiques del temps del mut, el Barri Xinès. Els únics deixebles de Confuci que hom hauria pogut mai trobar en aquell entrellat de carrerons misteriosos serien la mitja dotzena de venedors de collarets que hi feien la viu-viu. Però els novel·listes i repòrters estrangers s’havien emparat del nom, i el carrer del Cid o el del Migdia tenien, merescut o no, un tèrbol prestigi que podia competir amb el de la parisenca Rue de Lappe, el del Vieux Port de Marsella i àdhuc amb la venerable llegenda del White-chapel londinenc.
Tot això no impressionava gaire Miquel Ferran, funcionari honest i gens imaginatiu que de feia anys presidia la tranquil·litat d’aquell racó de ciutat. Ell sempre s’esforçava a atenuar les exageracions de tots els qui pretenien trobar en el sòrdid quadrilàter format per la Rambla, les Drassanes, el Paralelo i el carrer Nou una perillosa zona, refugi de tots els criminals perseguits per la justícia i claveguera cosmopolita de tots els vicis. S’irritava amb els turistes estrangers o indígenes que es llançaven en família a la descoberta de «La Criolla» o de «Cal Sagristà», atrets per la reputació pecaminosa d’aquests indrets. Aquell snobisme, creia ell, només podia tenir un resultat: temptar els delinqüents que realment voltessin pel barri. I a més l’obligava sempre a posar agents pels voltants dels establiments més concorreguts.”

Les Tres Torres
Carrer Muntaner

Gonzalo TORNÉ, excerpt from “Divorcio en el aire” (2013)

“Al clima de Barcelona se le había colado un día medio siberiano, bajaba andando la calle Muntaner, demasiado enfurecido para encerrarme en un taxi; venía de visitar a mamá, y si pedir dinero prestado cumplidos los cuarenta ya es más denigrante que a los veinte (es más difícil convencerte de que se trata de una situación provisional, que irá a mejor), te aseguro que es todavía peor si te dan largas. Encontré mi madre más animada de lo normal, los motivos que deslizó para justificar su repentina euforia (aquel grupo de amigos septuagenarios), que debieron alegrarme, me sorprendieron, pero no les dediqué un solo segundo, ocupado como estaba en rumiar sobre su negativa de avanzarme la cantidad que necesitaba para no descender un escalón (otro) en la escala adquisitiva.”

Raval
Chinese quarter

Maruja TORRES, excerpt from “Esperadme en el cielo”. (2009)

“Habíamos nacido en el Barrio. Veníamos del Barrio. Éramos del Barrio. Hijos de una posguerra y de una geografía concreta, llevábamos el más amargo antojo de la Historia de nuestro país tatuado en la espalda. Pertenecíamos a las calles de aquella niñez. Y esto lo cambiaba todo.
Quien no ha vivido en el Distrito V de Barcelona, entre los años cuarenta y sesenta del siglo veinte, carece de instrumentos para desentrañar las raíces que mis amigos y yo compartíamos.”

Sarrià
Entrance to the Convent dels Caputxins in Sarrià

Antoni TÀPIES, Memòria personal (1977)

“I finalment arriba l’hora –era un divendres i hi havia hagut Consell de Ministres a Madrid– en què la policia, violant el Concordat i el dret d’asil que tenien els ordes religiosos, entrà al convent, començant per la sala d’actes, que en aquells moments era el lloc de reunió de tots els tancats. L’escena va ser emocionant i curiosa. Alguns estudiants vingueren ràpidament a consultar els convidats. S’havia de fer resistència o sortir? Tots recomanàrem la calma i que se sortís. I en realitat no hi havia cap alternativa, per tal com uns enormes grisos ja estaven engrapant els primers nois que trobaren prop de la porta i materialment els llançaven a l’exterior. Els Creix començaren a cridar donant ordres i dividint la gent.”

Provençals del Poblenou
Gardens Rosa Maria Arquimbau

Gonzalo TORNÉ, excerpt from “Divorcio en el aire” (2013)

“El día no era demasiado frío pero desestimé ir andando. El 54 me dejó en Gran Vía y desde allí fui abandonando la regularidad del Eixample para internarme en el despropósito del Poblenou: con sus cuestas, sus pasos subterráneos, sus casitas de pueblo, sarpullidos de fincas modernistas, escaleras y pasos ciegos, kilómetros de hangares con los cristales rotos; me perdí dos veces, suerte que había salido con tiempo.
Mientras intentaba orientarme recordé lo solo que me había sentido el primer día de escuela en Barcelona. No sabía que podías cambiar de ciudad, que podías instalarte en otra casa. Los muebles todavía no habían llegado y mi hermana y yo dormíamos en sacos, las paredes y el techo de la habitación recordaban la lona de una tienda de campaña, el mismo miedo a la oscuridad, a los sonidos salvajes (la caldera, la nevera, la cisterna)”

Hostafrancs
Hostafrancs Market

Gonzalo TORNÉ, exerpt from Divorcio en el aire (2013)

“Rocafort queda a media hora del corazón acelerado del Gayxample, la especie predominante por aquí es la vieja con perro asqueroso que si no te cambias de acera te lame las perneras y los zapatos, pero el Adán está cada viernes hasta la bandera, no puede respirar a las luminarias bujarronas que desembocan del norte de Europa a la caza de la promiscuidad o de unas calles donde pasear sin disimulo de la mano con su amor, pero capta sin competencia a los plumas reprimidos de Sants, de la Bordeta, de la dramática Creu Coberta, y del barrio ese rarísimo que se abre a medida que a la Gran Vía le da por separarse del Paral·lel (una calle que en cualquier ciudad menos notas se llamaría Perpendicular), así que la gerencia tiene garantizado el lleno todos los fines de semana.”

V
Raval
Arc del Teatre

Manolo VÁZQUEZ-MONTALBÁN, excerpt from “El laberinto griego”.  Sèrie Carvalho. (1991) 

“Beatriz Brando Matasanz, “Beba”, menor de edad, ha sido detectada en tres ocasiones por las calles inmediatas de Arco del Teatro, en evidente búsqueda de droga, preferentemente cocaína, en cantidades de consumo personal, por lo que nos hemos limitado a seguirla rutinariamente, para comprobar las conexiones entre la red de pequeños camellos.”

Barceloneta
Beach

Enrique VILA-MATAS, excerpt from Aire de Dylan. (2012)

“Fui bajando por las calles de Barcelona hacia el mar y empecé a pensar que tenías más de un motivo para la sombría esperanza de que Juan Lancastre realmente anduviera por algún lugar del universo todavía y quisiera acompañarme a mi vagabundeo.
Dios, qué orfandad.
Caminé y caminé largo rato y, hacia el final de mi paseo, vi que había caminado tan sólo para comprobar que nadie me quería.
Si al menos existiera para alguien, me dije.
Si al menos existiera para mi padre, por ejemplo.
Aquel día, cuando empezó a atardecer en Barcelona y pasó la luz a ser ya casi una leve gasa que rozaba las hojas de los árboles, a esa hora en la que se van alargando las sombras, comprobé que estaba más solo incluso que unas horas antes, y entonces regresé, volví al hotel Littré y entré en mi cuarto y en menos de un minuto ya había apagado la luz”