Els barris | L'Eixample | Ajuntament de Barcelona

La Barcelona moderna va néixer a l'Eixample, ideada per l'enginyer i urbanista a qui deu el seu dibuix màgic i únic: Ildefons Cerdà. Amb el seu pla urbanístic, Cerdà va dissenyar una ciutat igualitària, on no es diferencien uns barris dels altres i els serveis públics es reparteixen uniformement per tots els racons.

El districte és fruit d'un dels moments més esplendorosos de la història de la ciutat, quan es configura definitivament com el motor de la Catalunya contemporània i trenca amb el passat medieval enderrocant les muralles. L'Eixample es va construir en els anys de la industrialització de Catalunya, a la darreria del segle XIX i començament del XX. La part central, la Dreta de l'Eixample, va ser el barri de la burgesia que va introduir a casa seva un estil propi, el modernisme.

L’Eixample està format per sis barris: la Dreta de l’Eixample, l’Antiga Esquerra de l’Eixample, la Nova Esquerra de l’Eixample, el Fort Pienc, la Sagrada Família i Sant Antoni.

El Pla Cerdà

El seu pla urbanístic es basava en una gran xarxa de carrers perpendiculars i travessers, tots ells uniformes, excepte dues vies esbiaixades superposades —la Diagonal i la Meridiana— i la Gran Via de les Corts Catalanes. El punt on es trobaven aquests eixos era el gran centre de comunicacions de l'Eixample, en el qual es preveia una gran plaça, la de les Glòries Catalanes. Amb un gran rigor, va preveure el repartiment uniforme de zones de serveis, com ara mercats, centres socials i esglésies, i uns grans parcs de districte.

Les illes no eren ben bé quadrades, ja que, per facilitar la visibilitat, a les cantonades es tallaven els angles en forma de xamfrà. A l'interior de cada una només es permetia construir en un o dos costats, i la resta de l'espai es deixava per al jardí dels veïns. Les cases no havien de tenir més de tres pisos d'alçada (16 metres), i tampoc no havien de ser gaire profundes. Cerdà ho va establir així perquè considerava que la salut dels ciutadans depenia de poder viure en unes cases ben il·luminades per les quals circulés l'aire net dels jardins que les havien d'envoltar per tot arreu.

El modernisme

Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Josep Maria Jujol, Antoni Gaudí i tants altres arquitectes van crear, de mica en mica, el nou districte. S'encetava, així, un nou estil que s'allunyava de la monotonia de l'eclecticisme dominant fins aquell moment: el modernisme. Un estil present en edificis de gran valor patrimonial que converteixen el centre del districte en un conjunt arquitectònic únic a tot Europa.

L’arquitectura modernista barrejava les noves tècniques i materials del moment amb la utilització dels recursos que proporcionaven les diverses tècniques decoratives tradicionals: els estucs, els esgrafiats, els vidres emplomats dels vitralls, la forja. El treball dels artesans es posava al servei del disseny i la concepció dels arquitectes modernistes. Una nova arquitectura i un nou concepte de l'espai que recollien les antigues tècniques de la tradició i les més noves, tot en una harmonia al servei de la llibertat creativa que any rere any atrau les mirades de visitants de tot el món.

Mostra’n menys

Els barris de l'Eixample

El Fort Pienc

L’estació del Nord dona personalitat a un barri situat entre la via del tren i la Gran Via. Allà se situa un dels punts culturals més importants, amb l’Auditori i el Teatre Nacional de Catalunya.

La Sagrada Família

Més enllà del límit de la Dreta de l’Eixample, a la part alta, hi ha el barri de la Sagrada Família, que abans es coneixia com el Poblet.

La Dreta de l’Eixample

El barri va ser el sector de la ciutat on va començar el projecte Cerdà. És l’extensió de Barcelona més enllà de les muralles enderrocades a mitjan segle XIX.

L’Antiga Esquerra de l’Eixample

L’Antiga Esquerra de l’Eixample comprèn la part d’aquesta banda del districte que va ser urbanitzada més aviat i que ja era bastant poblada al final del segle XIX.

La Nova Esquerra de l’Eixample

Històricament l’Antiga Esquerra i la Nova Esquerra de l’Eixample han format un únic barri, ara dividit administrativament per la gran extensió i densitat.

Sant Antoni

El nom del barri té l’origen en l’església que hi havia al portal del Raval de la muralla de Barcelona. És un dels eixos comercials i de restauració més importants.

Dades estadístiques del districte

Habitants
266.754
Superfície
747,60 ha
Densitat de població
356 hab./ha