El pla Cerdà
Amb el seu pla urbanístic, Cerdà volia dissenyar una ciutat igualitària, on no es diferenciessin uns barris dels altres per les condicions de vida imposades. Preveia oferir els mateixos serveis a tothom.
El pla de Cerdà es basava en una gran xarxa de carrers perpendiculars i travessers, tots ells uniformes, excepte dues vies esbiaixades superposades (la Diagonal i la Meridiana) i la gran via de les Corts Catalanes. El punt on es trobaven aquests eixos era el gran centre de comunicacions de l’Eixample, on es preveia construir una gran plaça, la de les Glòries Catalanes. Amb un gran rigor, l’arquitecte va preveure el repartiment uniforme de zones de serveis, com ara mercats, centres socials i esglésies, a més de grans parcs.
Les illes no eren ben bé quadrades, ja que, per facilitar la visibilitat, a les cantonades es tallaven els angles en forma de xamfrà. A l’interior de cada illa només es permetia construir en un o dos costats, i la resta de l’espai es deixava per al jardí dels veïns. Les cases no havien de tenir més de tres pisos d’alçada (16 metres), i tampoc no havien de ser gaire profundes. Cerdà ho va concebre així perquè considerava que la salut dels ciutadans depenia de si vivien en unes cases ben il·luminades per on circulés l’aire net dels jardins.
Pel que fa als jardins, a més dels arbres dels carrers i els jardins de cada illa de cases, a cada barri es feia un gran parc d’entre quatre i vuit illes d’extensió. A més, a la zona del Poblet, avui barri de la Sagrada Família, Cerdà hi va preveure un gran hipòdrom, i també va concebre un gran bosc a l’extrem de llevant de la ciutat, a la riba del Besòs. També estava previst construir tres hospitals fora de la trama de carrers.
Tot i que en aquell moment era difícil imaginar-se l’existència de l’automòbil, es van deixar carrers espaiosos, per on podien circular els carros, els cotxes i els tramvies de cavalls. En definitiva, Cerdà volia fer una ciutat on s’evités l’amuntegament de cases de la ciutat vella.
L’encant de l’Eixample no són només els edificis més valuosos, sinó tot el conjunt; les cases que són més senzilles tenen una cornisa, una barana o una porteria amb un detall significatiu de l’arquitectura que les caracteritza.
L’Eixample, districte modernista
L’arquitectura modernista barrejava les noves tècniques i els nous materials del moment amb la utilització dels recursos que proporcionaven les diverses tècniques decoratives tradicionals: els estucs, els esgrafiats, els vidres emplomats dels vitralls, la forja… El treball dels artesans es posava al servei del disseny i la concepció dels arquitectes modernistes. Es tractava d’una nova arquitectura i un nou concepte de l’espai que recollien les antigues tècniques tradicionals i les més noves, en una harmonia al servei de la llibertat creativa.
Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí i molts altres arquitectes van crear, de mica en mica, el nou districte. S’encetava un nou estil que s’allunyava de la monotonia de l’eclecticisme dominant fins en aquell moment.