Història
La relació entre la ciutat i els pobles del pla era molt intensa. Del portal de Sant Antoni sortia el camí cap a Sants i del portal de l’Àngel, el camí de Gràcia. El trànsit era tan intens que es van instal·lar serveis regulars de cotxes de cavalls. El 1824 es van plantar quatre fileres d’arbres al voltant del vell camí de Gràcia, que es va convertir en un passeig tant per als barcelonins com per als graciencs. Més endavant es van construir jardins amb berenadors i locals a l’aire lliure on es feia teatre, ball i concerts i hi havia atraccions; eren el Prado Catalán, els Camps Elisis i el Tívoli, entre altres.
Entre el 1854 i el 1856 es van enderrocar les muralles en un període breu de govern progressista, però fins el 1858 no es va permetre fer un pla per eixamplar la ciutat.
Va ser l’any 1859 que el consistori barceloní va convocar un concurs de projectes urbanístics, el guanyador del qual va ser el projecte de l’arquitecte Rovira i Trias. Paral·lelament, el Govern central en va encarregar un altre a l’enginyer Ildefons Cerdà; el Govern va imposar aquest pla mitjançant un decret que anul·lava la decisió de l’Ajuntament de Barcelona. Aquella intromissió no va agradar gens a la ciutat, malgrat que proposava un projecte millor. Barcelona rebutjava el pla Cerdà perquè suposava una mesura centralista del Govern de Madrid i perquè desaprofitava molt espai, que destinava a zones verdes. El pla de Cerdà no estava pensat només per a l’espai que avui ocupa el districte de l’Eixample; plantejava un Eixample entre Montjuïc i el riu Besòs, incloent-hi el terme de Sant Martí.
L’Eixample es va construir en els anys de la industrialització de Catalunya, a la darreria del segle XIX i al començament del XX. La part central, la Dreta de l’Eixample, va ser el barri de la burgesia, que va introduir a casa seva un estil propi, el modernisme, reflex d’aquell moment. Malgrat que en aquesta zona es concentrava un bon nombre d’edificis significatius, la resta dels que hi havia en altres barris com el Fort Pienc, la Sagrada Família, Sant Antoni o l’Esquerra de l’Eixample van ser influïts per aquest corrent. Tot l’Eixample constitueix un conjunt arquitectònic modernista únic a Europa.