L’Eixample va ser el refugi d’una burgesia que, tan aviat com es van enderrocar les muralles de Barcelona va fugir d’una Ciutat Vella insalubre a la recerca de nous aires més saludables i, ja que hi era, mostrar la capacitat de les seves butxaques amb la construcció de meravellosos edificis modernistes que han acabat per esdevenir una de les senyes d’identitat de la ciutat. La dreta de l’Eixample n’és un bon exemple. Allà s’apleguen tresors arquitectònics imprescindibles, com la Pedrera o la Casa Batlló.
Però ni el Modernisme acaba en Gaudí, ni la dreta de l’Eixample al passeig de Gràcia. El barri està farcit de molts altres edificis que potser passen desapercebuts, però que són igualment magnífics. Ara l’Ajuntament de Barcelona ha volgut ensenyar-los a través d’una ruta que té el seu inici al xamfrà dels carrers de Roger de Llúria i del Consell de Cent i acaba a l’encreuament dels carrers de València i de Bailén. Entremig deu parades que inclouen botigues històriques com el forn Sarret, el conservatori municipal, les Cases Cerdà, la seu del “Noticiero Universal”, la Casa Pomar, la seu del Districte Municipal de l’Eixample, el passatge Permanyer i, com no podia ser menys, el mercat de la Concepció. Edificis que tenen un tret en comú, que és el de construir la trama d’equipaments, de carrers i de serveis que són el que veritablement constitueixen una ciutat.
El Mercat de la Concepció n’és un magnífic exemple. Es va construir entre 1887 i 1888, mentre la ciutat es preparava per acollir l’Exposició Universal, i responia la necessitat de proporcionar aliments al nou barri que anava creixent al seu voltant mercè a l’activitat frenètica que vivia una Barcelona en plena expansió. Uns aliments que no podien arribar només dels mercats que s’hi feien setmanalment. Era necessari aixecar una instal·lació permanent i així va ser com l’arquitecte Antoni Rovira i Trias va rebre l’encàrrec de dissenyar un equipament que no estava previst en el projecte original d’Eixample que havia dissenyat inicialment l’Ildefons Cerdà.
Rovira va idear una estructura que responia a la típica arquitectura metàl·lica de ferro característica de l’empresa la Maquinista Terrestre i Marítima. L’edifici comptava amb una planta basilical amb una nau central flanquejada per altres dues i dividida en parades que es van dissenyar segons l’esperit modernista. El ferro usat en l’interior era de dos tipus: ferro colat en columnes i ferro forjat en encavallades i reixes. Aquest material permetia construir en alçada i deixar un espai lliure de compartimentació i amb una gran lluminària. La base era de pedra de Montjuïc, sobre la qual reposava una reixa formada per barrots i un espai superior amb vidre. El cos central té més alçada amb una galeria d’arcs de mig punt i es remata amb un frontó triangular de ferro laminat, tal com ho fan els dos cossos laterals més baixos. La coberta és una teulada a doble vessant amb teules planes de ceràmica vidriada de color vermell i verd fent una ziga-zaga.
Com avui, els productes que s’hi venien eren molt variats. Els traspassos de les parades ens permeten saber que hi havia productes del camp, com ara fruites, verdures, cereals o llegums, però també carnisseria, peix salat i fresc i conserves. A més de les parades d’alimentació s’hi podien trobar merceries, perfumeries o floristeries.
El pas del temps ha respectat aquest edifici que és per si sol una magnífica excusa per recórrer aquest itinerari que proposa l’Ajuntament i una oportunitat de descobrir l’excel·lència d’una de les altres joies modernistes que amaga la ciutat.