Bugaderes i paletes
En els esdeveniments de tipus polític i social de la història contemporània del barri, podem destacar la repercussió dels fets de la Setmana Tràgica del 1909, quan els revoltats es replegaren vers Sant Andreu i Horta i cremaren el convent de les dominicanes i la vella església de Sant Joan. L'ambient dels anys vint fou molt tens, i hi tingué rellevància la Societat de Paletes d'Horta, de caire esquerrà i anarquista (els paletes d'Horta gaudien d'anomenada a tot el pla de Barcelona). Després dels anys foscos de la dictadura, quan foren clausurats el Centre Català i altres grups i partits polítics, la república aportà una revifalla, reflectida en publicacions com La Vall d'Horta, El boletín o La Peira. El caràcter residencial feu que la població presentés durant la Guerra Civil una relativa normalitat (els primers incidents tingueren lloc als carrers de Fulton i d'Horta, a causa de la FAI, que ocupava la masia de Can Querol), i la postguerra fou igualment tranquil·la fins a la gran onada immigratòria dels anys 1950-60, que comportà unes grans transformacions sociològiques.
El nucli urbà de la població d'Horta es formà a partir del segle XVI a l'entorn de la plaça Major, avui de Santes Creus, on s'agrupaven els jornalers per repartir-se en la subhasta de la borsa de treball. El moment de l'expansió de la segona meitat del segle XIX, quan aconseguí la independència municipal, es feu al llarg del carrer Major, i augmentà amb la instal·lació de les colònies d'estiueig (la primera a la rambla de Cortada, avui de Campoamor) i la construcció de noves torres a partir de l'epidèmia de febre groga del 1870, que convertiren la població en nucli residencial de la petita burgesia barcelonina.
Del 1845 al començament del segle la població passà de 1.855 habitants a 6.035 habitants, i molts propietaris de masies i terres vengueren les propietats com a solars per a la construcció. Després del 1904 s'empedrà el carrer Major (des de la riera del carrer de Castelló) i s'urbanitzà la plaça d'Eivissa, que ha desplaçat la de Santes Creus com a centre urbà. Els carrers més característics de la part antiga són la rambla de Cortada, el carrer de Feliu i Codina, de Salses, del Canigó i del Mestre Dalmau. La substitució de les cases de planta baixa per blocs de pisos ha representat, a més de la pèrdua del caràcter tradicional, una densitat demogràfica que ha fet insuficients els equipaments.
L'església parroquial de Sant Joan d'Horta tingué el primitiu emplaçament al costat de Can Cortada (resta el nom de carrer de l'Església), al nord del centre del nucli urbà (cremada el darrer dia de la Setmana Tràgica, es conservà fins ben entrat el segle). El 1905 el cardenal Casañas beneí la col·locació de la primera pedra d'un nou temple a l'indret actual, més cèntric, que s'inaugurà en part el 1911 i s'acabà el 1917. Incendiat i devastat el juliol del 1936, fou totalment reconstruït a la postguerra en un neogòtic modernitzant, i no aconseguí l'aspecte definitiu fins al 1980, quan fou inaugurada la portalada i el timpà de la façana, obra del pintor J. Torras i Viver, que també en decorà l'interior.
