Història de la Diagonal
L’avinguda Diagonal és una de les vies més importants de Barcelona. Tothom, visqui al barri que visqui, hi ha passat més d’una vegada. Té 11 quilòmetres de llargada, i a la banda de la Zona Universitària arriba a tenir 92 metres d’amplada.
Travessa tota la ciutat en forma de biaix —d’aquí li ve el nom— i, de fet, la divideix en dues parts. Cerdà la va concebre com una via per unir de manera ràpida nuclis de població que aleshores estaven força allunyats, com Sarrià, Gràcia, el Clot i el Poblenou. Cal recordar que quan Cerdà va projectar l’Eixample barceloní, poblacions del pla de Barcelona com Gràcia, Sants, les Corts, Sant Gervasi, Sarrià, Horta, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals eren encara municipis independents.
De fet, la Diagonal comença a ser una realitat fora de Barcelona, a la Vila de Gràcia, quan aquesta població encara era independent. Va ser el tram entre el passeig de Gràcia i Pau Claris, batejat inicialment amb el nom d’Argüelles. El creixement de la Diagonal va ser molt lent, perquè, de fet, no va acabar-se fins a principi de l’actual segle XXI, quan va obrir-se i urbanitzar-se la part més propera al mar, gràcies a l’impuls urbanístic del Fòrum 2004.
La tipologia de la Diagonal és molt diferent segons el sector de la ciutat per on passa. Hi ha trams molt comercials, d’altres amb edificis emblemàtics, n’hi ha que conviden al passeig i d’altres que estan molt més dedicats al trànsit de vehicles que als vianants.
Autor: J. M. Contel
Peu de foto: El carrer d’Argüelles (Diagonal) amb l’encreuament del passeig de Gràcia. (Fotografia: Maruja Redondo)
