Districte d’Horta-Guinardó

Malgrat haver perdut el seu aspecte rural, el conjunt historicoartístic de Sant Genís dels Agudells continua mantenint el caliu del passat.

La primitiva església de Sant Joan d’Horta es trobava prop de Can Cortada, per on avui hi ha el carrer de l’Església. L’edifici, el qual havia estat consagrat com a església el 12 de juny de 1260, era petit, sense condicions i allunyat del poble.

La masia de Can Fargas o mas Pujol, adquirida no fa gaire per l’Ajuntament de Barcelona després d’una llarga reclamació dels veïns, està situada entre els carrers de Frederic Rahola, de Peris i Mencheta i el passeig de Maragall.

La Torre Llobeta és una magnífica mostra de l’arquitectura gòtica catalana del segle XV i l’inici del XVI, que manté encara els arcs gòtics que, procedents de diferents indrets de la ciutat, hi va incorporar al seu dia l’arquitecte municipal Pere Falqués.

A la cantonada dels carrers d’Horta i del Vent, hi trobem Can Mariner, una de les masies importants, anys enllà, del pla de Barcelona i convertida ara en la Biblioteca Horta - Can Mariner.

El carrer d’Aiguafreda és un carreró estret en què es troba un conjunt de petites cases, moltes de les quals encara conserven els pous d’aigua i alguns safareigs, que, segons diu la tradició, servien per fer la bugada de la gent benestant de Barcelona.

La masia de Can Baró data com a mínim de l’any 1674, xifra que està escrita al llindar de la seva porta. Situada privilegiadament a mitja muntanya, permetia albirar els amplis terrenys de la seva propietat. El nom prové d’un dels seus propietaris.

Ca n’Andalet, coneguda també com a Can Grasses, es troba al carrer de Lisboa, entre els barris del Carmel i de la Clota. La propietat va ser venuda a Hermenegild Grasses el 1675 pel canonge de la Seu de Barcelona, Jeroni de Francolí.

A l’antic camí de Sant Cebrià, avui carrer de Jorge Manrique, davant del Pavelló de la República, es troba la masia de Can Travi Nou, un edifici de planta baixa i un pis, del començament del segle XVIII.

A la plaça de Santes Creus, antiga plaça Major d’Horta, hi ha l’edifici de la masia de Can Gras. El mas havia estat propietat de M. Rosa Fernández, vídua i hereva de Pau Ferrer, la qual la va vendre a Josep Sabadell, que el 1760 la va vendre a Pau Gras i Quich.

El parc del Laberint, amb una extensió de 54,07 hectàrees, es troba a les antigues terres de Can Llupià, al peu de la serra de Collserola, prop del Palau de les Heures i al costat mateix de les Llars Mundet.

En una ciutat sense gaires distraccions, el Laberint d’Horta va esdevenir una atracció sense precedents per a la gent benestant, la noblesa i fins tot la casa reial.

Antigament, a Horta cada dia es muntava i desmuntava un mercat lliure, al carrer Major, i els seus assentadors havien de traginar cada dia tots els estris.

A partir de la independència d’Horta, en la segona meitat del segle, aquesta població va viure un increment de colònies d’estiueig que va començar amb diverses torres a la rambla de Cortada, avui carrer de Campoamor.

Ca l’Armera o Cal Ros és un antic mas del segle XV que es troba al carrer del Cardenal Tedeschini, 32, per on antigament passava el camí d’Horta a Sant Martí de Provençals. Construït probablement sobre les restes d’una vil·la romana, era conegut al segle XVII com a Can Peguera.

La masia de Can Mora es troba damunt del coll del Portell, al final del camí de les Donzelles o de Can Mora i a prop del santuari, ara parròquia, de la Mare de Déu del Coll. Segons consta a la llinda de la porta, la seva construcció data de l’any 1730.

Situada al límit d’Horta amb Sant Andreu, la masia de Can Carreres es troba dins el parc Central de Nou Barris, prop del passeig d’Urrutia i per sota del de Fabra i Puig.

L’ermita del Carmel, que ha donat nom al barri, va ser construïda per Miquel Viladoms en honor de la verge del Carme en els contraforts del turó de Can Mora.

L’any 1870, la companyia d’aigües va adquirir una finca per fer-hi un dipòsit d’aigua a Can Baró. El 1890, el mestre d’obres Enric Figueras hi va construir un edifici de línia neoàrab per encàrrec de l’enginyer director de la societat.

Des del primer projecte del 1874 fins a l’arribada del tramvia a Horta van passar nou anys. El projecte de la nova línia preveia unir aquesta població amb la veïna Sant Andreu, on tenia el seu final el tramvia de Barcelona al Clot i a Sant Andreu.

L’avinguda Diagonal és una de les vies més importants de Barcelona. Tothom, visqui al barri que visqui, hi ha passat més d’una vegada. Té 11 quilòmetres de llargada, i a la banda de la Zona Universitària arriba a tenir 92 metres d’amplada.

Una de les tradicions més populars dins el cicle nadalenc són les representacions dels Pastorets. Es fan arreu de Catalunya, tant per part de companyies de teatre professional com d’aficionats.

Per a molta gent d’Horta, el carrer del Tajo sempre serà la riera d’Horta, un pas natural de l’aigua que, des de Collserola, anava a parar al mar.

Josep Gallart, impulsor de la construcció del Palau de les Heures, va ser un d’aquells emprenedors que van fer fortuna a les Amèriques. Establert a Puerto Rico, on a més d’empresari va ser diputat i senador, va tornar a Barcelona quan Espanya va perdre l’illa, al final del segle XIX.

En un espai segregat dels terrenys del Mas Casanovas, delimitat pels carrers de Cartagena, Castillejos, Mas Casanovas i la ronda del Guinardó, darrere de l’hospital de Sant Pau, es va aixecar, al començament del segle passat, un hotel de luxe d’estil eclèctic.

Al pla de Barcelona s’hi aixequen diversos turons. De fet, n’hi ha set, com a Roma. Malgrat aquesta coincidència, els de Barcelona han passat més desapercebuts en el coneixement general de la ciutat.

Quan la companyia Tranvía de Barcelona a San Andrés y Extensiones va obrir la línia d’Horta, va comprar els terrenys de la masia de Can Xiringall per construir-hi les noves cotxeres.

Pere Fargas, fill d’uns industrials de Sant Martí i casat amb Montserrat Casanovas, propietària del mas Pujol, va decidir explotar l’aigua que emanava dins de la seva propietat al puig Màger.

El 31 de maig de 1899, la senyora Francisca Tubau Massanell va comprar tres solars entre el que avui és la rambla de Volart i el carrer de Feliu.

Fa cent anys, entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909, Barcelona i la majoria dels seus barris van viure el que es va acabar anomenant la Setmana Tràgica.

Paral·lelament a la inauguració del Casino de la Rabassada, el 15 de juliol de 1911 també va entrar en servei una línia de tramvia impulsada pels mateixos gestors.

Una de les expressions més populars de Barcelona des de fas molt temps per definir un lloc és “Els Quinze”.

El Club de Tennis Horta va celebrar el seu centenari el 2012. És el quart de la ciutat, per ordre de fundació.

La Veu de Sant Martí del mes d’abril del 1927 publicava, en el seu apartat d’història, un article interessant sobre el Palau de la Mutualitat, un establiment hospitalari situat en el terme municipal de Sant Martí de Provençals.

L’edifici del Palau de la Mutualitat, amb una superfície edificada de 1.461,80 m2, estava format, el 1927, per tres cossos o pavellons aïllats i units per la façana que dona a mar.

Quan els merenderos estaven en decadència, El Correo Catalán va publicar, el 1971, un escrit sobre aquests modestos espais de restauració popular, on es destacava que corrien el risc de desaparèixer.

Gràcies a una iniciativa de metges i infermeres del CAP Maragall per recuperar la història del seu entorn, s’han pogut aplegar materials per escriure la història de l’Institut Ginecós.

Acabada la guerra, l’edifici de l’Institut Ginecós, situat al passeig de Maragall, 152, va anar a parar a mans de la Delegación Nacional de Sindicatos de la FET i de la JONS de la Obra Sindical del 18 de Julio.

Diuen, i és cert, que a Barcelona, com a Roma, hi ha set turons. Aquests petits promontoris que s’aixequen al pla de Barcelona són els de Modolell, Monterols, Putxet, Coll, Carmel, Rovira i Peira.

Durant les obres de l’Exposició Universal del 1929, van arribar a Barcelona nombroses persones, provinents d’altres indrets d’Espanya.

El 28 de febrer de 1932, l’alcalde de Barcelona, el doctor Aiguader, va inaugurar el primer grup escolar impulsat pel nou Ajuntament sorgit el 1931 i construït en un dels vessants del turó de la Peira.

 Una de les tradicions més populars del cicle nadalenc són les representacions dels Pastorets, que se celebren per tot Catalunya.

Al peu de la serra de Collserola i dins del Campus Mundet de la Universitat de Barcelona, s’hi troba el Palau de les Heures, construït per encàrrec de Josep Gallart Forgas a la seva tornada de Puerto Rico el 1895, on havia fet fortuna.

La recuperació de l’espai de l’antiga bateria antiaèria del turó de la Rovira, així com alguns escrits que han aparegut darrerament en diferents publicacions, han tornat a posar d’actualitat aquesta antiga posició defensiva de Barcelona.

Seguint amb l’argumentari de quins i quants canons hi havia al turó de la Rovira, l’escriptor Joan Perucho, en un escrit al diari Avui, parlava d’uns canons anomenats cerlinkons, encara que no en recordava bé el nom.

En plena Guerra Civil Espanyola, el comandament de l’Exèrcit de l’Est va escollir, per protegir la ciutat de Barcelona, el cim del turó de la Rovira, de 269 metres d’altitud i un angle de visió de 360 graus, per instal·lar-hi uns canons antiaeris.

Enmig de la Guerra Civil Espanyola, el mes de maig del 1937, es creava a Barcelona la Gallina de Oro, una empresa que pocs mesos després va canviar el nom pel de Gallina Blanca.

És prou sabut que durant la Guerra Civil Espanyola es va instal·lar a dalt del turó de la Rovira una bateria antiaèria de quatre canons Vickers 105 per defensar la ciutat dels atacs de l’aviació franquista.

La masia de can Peguera, enderrocada al final de la dècada del 1940, es trobava just al costat de l’església de Sant Francesc Xavier, a tocar de l’actual passeig de Fabra i Puig.

Amb motiu dels bombardejos que va patir Barcelona durant la Guerra Civil, els veïns propers al turó de la Peira van construir un refugi antiaeri a la barriada de les Cases Barates d’Horta.

Durant la Guerra Civil, i després durant la postguerra, la ciutat es va omplir de persones arribades d’arreu d’Espanya que, fugint de diferents penalitats, feien de Barcelona el seu objectiu.

La manca de serveis que tenia aquest grup de barraques va obligar els seus habitants a cimentar els camins i fer escales, i amb un gran esforç havien de pujar l’aigua a casa.

El 10 de juny de 1946 es va fundar a Barcelona la congregació dels Germans Missioners dels Malalts Pobres, coneguts popularment per l’orde dels camils.

Davant la manca d’habitatge que hi havia a Barcelona als anys cinquanta, quatre entitats de Gràcia van crear, el 1958, la Cooperativa Gracienca d’Habitatges, per construir-hi pisos a preus assequibles.

El 21 de juliol de 1959, l’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, va inaugurar el tram del metro de Barcelona, de 2.700 metres, entre l’estació de la Sagrera i la de Vilapicina.

La història del Grup Fotogràfic d’Horta comença el 25 de juny de 1961 amb Emili Ducet, Àngel Pérez i Josep Saló, socis del Centre Parroquial —avui Lluïsos d’Horta—, per fomentar la cultura fotogràfica dins l’entitat.

Una de les escultures més singulars del barri del Guinardó, és la d’El nen de la rutlla, un bronze de Joaquim Ros i Bofarull que es va instal·lar l’any 1961.

Inaugurat el primer tram del metro entre la Sagrera i Vilapicina el 21 de juliol de 1959, quedava encara un tram de 688 metres per enllaçar el barri d’Horta amb la xarxa de metro existent.

La nit del 18 al 19 de març de 1971, els veïns d’Horta deien adeu al tramvia de la línia 49, un dels dos darrers que encara circulaven per la ciutat.

Al final dels anys setanta, Paco González, que era el vocal de barraques de l’Associació de Veïns del Carmel, va impulsar la creació d’un espai per a l’ensenyament d’adults, al nucli de barraques “Los Cañones”.

Les representacions dels Pastorets, dins el cicle de Nadal, són una de les tradicions més populars arreu de Catalunya, i les fan tant companyies o grups de teatre professionals com d’aficionats.

Abans de l’any 2003 era només un solar del carrer de Murtra, amb un fort pendent. Fer un equipament en aquest espai difícil i treure’n el màxim profit per al barri era tot un repte.

Cap als anys cinquanta, al costat de les barraques de Francesc Alegre, al districte d’Horta-Guinardó, la portera d’una torre a mig construir anomenada popularment “la torre de la missa” va començar a tenir cura d’alguns infants del barri mentre les seves mares treballaven.