Districte d’Horta-Guinardó

Pere Fargas, fill d’uns industrials de Sant Martí i casat amb Montserrat Casanovas, propietària del mas Pujol, va decidir explotar l’aigua que emanava dins la seva propietat al puig Màger. I tot i que la propietat fos Pujol, l’aigua es va dir Fargas; la font i tota la contrada van prendre aquest nom.

Al final del segle XIX, la seva aigua olimetàl·lica i lítica es va canalitzar i, a poc a poc, va anar guanyant prestigi, fins al punt que el 1905 la font va ser declarada d’ús públic. De la part industrial, l’aigua s’envasava en garrafes com “Agua Fargas - Horta - La mejor agua de la mesa”, i s’enviava a una botiga de Barcelona del carrer de Roger de Llúria, entre Diputació i Consell de Cent. Per fer el transport, s’utilitzaven o bé uns carros retolats amb la marca de l’aigua i tirats per un cavall, o bé un carro amb un tir de sis cavalls.

El 1900 s’hi va construir una petita cova i es va adequar l’espai, perquè la gent del Clot, de la Sagrera i de Sant Andreu, principalment, pogués anar-hi a fer berenades. Mentrestant, com passava en altres fonts de la ciutat, moltes persones anaven a la font amb garrafes o càntirs per omplir-los d’una aigua que, més tard, utilitzarien a casa seva com a aigua potable. I com també passava en algunes fonts que eren de propietari, en aquesta d’en Fargues també es cobrava un tant segons com fos el recipient que s’omplia. Actualment, l’aigua de la font no està recomanada per al consum.

Autor: J. M. Contel

Fotografia: La Font d’en Fargues l’any 1962. (Arxiu Municipal del Districte d’Horta Guinardó)