Vallvidrera és l’atalaia de la ciutat, el mirador del Barcelonès i la porta d’entrada al Parc Natural de Collserola. Només cal posar els peus al barri més elevat de la ciutat per descobrir-ne el passat rural. La seva annexió a Sarrià, l’any 1890, va suposar l’arribada del funicular, del tramvia i dels estiuejants barcelonins; malgrat això, encara conserva el seu esperit de vila. A principis del segle XX, el creixement urbanístic nedava entre dues aigües: el barraquisme i les residències d’estiueig, un panorama que va anar evolucionant fins a arribar a l’actual equilibri social i urbanístic. Passejar per Vallvidrera és endinsar-se en boscos alts i densos que fan ombra a les masies escampades per la muntanya, i posa de manifest un estil de vida en contacte amb la natura que trenca l’alè dels visitants més urbanites.
Vallvidrera és l’atalaia de la ciutat, el mirador del Barcelonès i la porta d’entrada al Parc Natural de Collserola. Només cal posar els peus al barri més elevat de la ciutat per descobrir-ne el passat rural. La seva annexió a Sarrià, l’any 1890, va suposar l’arribada del funicular, del tramvia i dels estiuejants barcelonins; malgrat això, encara conserva el seu esperit de vila. A principis del segle XX, el creixement urbanístic nedava entre dues aigües: el barraquisme i les residències d’estiueig, un panorama que va anar evolucionant fins a arribar a l’actual equilibri social i urbanístic. Passejar per Vallvidrera és endinsar-se en boscos alts i densos que fan ombra a les masies escampades per la muntanya, i posa de manifest un estil de vida en contacte amb la natura que trenca l’alè dels visitants més urbanites.