L'aspecte més característic del barri del Guinardó és la seva situació geogràfica. D'una banda, s'enfila cap a la muntanya, i esguarda el cim del turó de la Rovira, i de l'altra, atalaia el mar immens a la llunyania. Aquestes circumstàncies han fet que aquest territori hagi estat colonitzat pels humans des de fa molt temps, des de l'època del bronze, fa uns tres mil anys, en què es van aixecar unes cabanes humils darrere l'Hospital de Sant Pau. A partir d'aquesta data, la presència humana hi ha estat permanent.

Durant segles, el Guinardó va ser un espai agrícola, on va predominar el cultiu de la vinya i els cereals. Formava part de l'antic municipi de Sant Martí de Provençals, excepte un petit tros que era de Sant Andreu de Palomar. Algunes masies, de les moltes que hi havia, en donen testimoni encara avui dia. Un món de pagesos, però també de senyors, nobles o burgesos que buscaven, en aquest paisatge enlairat, un lloc ideal per descansar, amb la muntanya a l'esquena i el mar al davant.

No va ser fins a les acaballes del segle XIX que totes aquestes terres es van començar a urbanitzar. El tret de sortida el va donar Salvador Riera en obtenir, el 17 de febrer de 1897, el permís per urbanitzar les finques Mas Guinardó i Mas Viladomat, de la seva propietat. En pocs anys, va canviar completament la fisonomia del barri.

El Guinardó, per tant, té poc més de cent anys de vida. Però durant aquest temps, s'ha construït dues vegades. La primera, a base de casetes i jardins, i la segona, de blocs de pisos i asfalt. La transició entre aquests dos móns es va produir a partir dels anys cinquanta del segle XX, en què es va posar en marxa un procés ininterromput de substitució de les petites cases i torretes per edificis alts. En tan poc temps, el Guinardó ha tingut dues vides.

No és fàcil trobar avui dia, passejant pels seus carrers, vestigis de tot aquest passat. Però si mireu atentament, entre el ciment i l'asfalt, descobrireu petits trossos de la seva història.

Mostra’n menys