Fins al 29 d’abril es pot visitar al Centre LGTBI de Barcelona l’exposició “Entranyes”, una proposta coral que aplega les obres d’11 artistes, activistes i col·lectius en resistència davant de les fronteres i les concepcions colonials i binàries del món. La mostra forma part del cicle d’activitats “Els nostres cossos són camps de batalla”.
Com és d’injusta una frontera? Des de les parets de l’espai expositiu del Centre LGTBI es desmunta aquesta pregunta, qüestionant les barreres entre els països, entre les identitats, entre els gèneres, entre les diferents concepcions del món. Cadascuna de les cavitats d’aquest espai es concep com un òrgan diferent del cos-territori en el qual batega un centre nerviós.
El primer d’ells està en disputa directa amb les estructures que fundamenten les sobiranies nacionals i que són potencialment opressores, com la raça, el gènere, la propietat i la família.
L’abrumadora paperassa que controla l’entrada, residència i expulsió de persones migrades a l’Estat espanyol ens dona la benvinguda. La burocràcia estén els seus fils des de la llei d’estrangeria o la de l’asil, fins a remuntar-se a normes franquistes com la “Ley de Vagos y Maleantes”, marcades pels comentaris crítics de l’autor de la peça, Manu Martín Pahde.
L’obra dialoga amb l’audiovisual del col·lectiu imagen ensayo, que mostra el funcionament de la indústria armamentística destinada al control de les fronteres dels països de la Unió Europea, mitjançant l’agència europea Frontex.
Al seu costat, un mapa de la Península Ibèrica ens interpel·la: “¿Qué hago yo en tu país?” El vidre s’omple de respostes.
Més endavant, altra interpel·lació va directa a les entranyes: un mirall en el qual veure reflectits els nostres cossos ens ordena “Mata al blanco dentro de ti”, en un crit contra el racisme i el supremacisme que oprimeixen pobles, persones i comunitats.
El cos fet pancarta de la performer Norma Mor llança un altra pregunta: ¿Quieres ser el amor de mi visa?, en denúncia de les polítiques restrictives per tramitar la residència legal a l’Estat espanyol, especialment per a les persones del Sud global.
En altra de les fotografies, Norma Mor ens recorda que les identitats trans són ancestrals i ja estaven presents des de fa segles al països d’Abya Yala (nom original donat al continent americà abans de la colonització). Aquesta idea és reforçada per l’obra “descubrimiento de europa” de l’artista Bruna Kury, que també recorre a l’escriptura de missatges sobre la pell.
La segona cavitat d’aquest centre nerviós està protegida per “Guaichia. Oración protectora para las travestis del futuro” de iki yos piña narváez funes, “cimarrona-fugitiva, caribeñx, escritorx i perfomer” tal i com es descriu, que forma part del col·lectiu Ayllu, la cooperativa Periferia Cimarrona i del grup experimental de pensament negre radical “in the wake”. Al seu costat, un arxiu fotogràfic cobreix de memòria les parets de l’espai expositiu. Es tracta de la col·lectiva migrant, antiracista, transfeminista i rural en resistència “Sami Wasi”, un refugi, enmig d’un espai natural, per a identitats sexe gènere dissidents racialitzades, migrades i diaspòriques per la recuperació ambiental i el treball rural.
I la darrera cavitat encarna propostes que desafien les categories del discurs científic al voltant d’allò que es considera humà amb Quimera Rosa, un laboratori nòmada d’experimentació i investigació sobre identitats, cos i tecnociències amb “Ni Urras Ni Anarres – edició especial trans*plant (2039)”. Mavi Veloso, artista travestigènere brasilera, tanca aquest centre nerviós amb l’audiovisual “Biological Tranny – Travesti biológica”.
La mostra va estar curada per lis artistes, curadoris, investigadoris i activistes Mar Fabbri, Ju Salgueiro, Tau Luna Acosta i Henrique Lukas, que van concebre l’exposició des d’una perspectiva transfeminista, antiracista i decolonial.
HORARIS DE VISITA
Entrada lliure en l’horari d’obertura del Centre:
Dilluns: 15:30 a 20: 30 hores
Dimarts a divendres: 10 a 14 i 15:30 a 20:30
Dissabtes: 10 a 14 i 15 a 20 hores
Pots descarregar el programa d’activitats del cicle “Els nostres cossos són camps de batalla”, aquí