Blog

Violinista de vidre de Murano dins una ampolla (Foto: S. Guasteví)
Notícies

Un enregistrament sonor del 1350?

He insistit en diversos escrits que la música no és un objecte, sinó que és una acció, un fet alhora social i físic que en el mateix moment que es produeix, s’esvaeix: es desfà i desapareix en el mateix acte de fer-lo. Així doncs l’acte musical és equivalent al gest, a la paraula dita. A l’acte de ballar i als actes d’enunciació verbal (teatre, discurs, prèdica).

Començo per aquí per tal de fer entendre el llarg procés de transformació que amb els segles hem anat aplicant a aquesta activitat comunicativa fins que arribem a imaginar una música com si fos un objecte. Fins a tractar-la com un objecte i, així, inventar mecanismes per tal de conservar-la, fixar-la, emmagatzemar-la, comprar-la i vendre-la. És un procés de reificació, o sigui, que transforma una idea, una qualitat o un acte en una cosa; que el concep fent analogia a com ens relacionem amb els objectes físics. 

La metàfora gràfica –l’escriptura— del so (de ‘la música’ ja expressada en singular) en va ser una primera etapa: va sorgir en èpoques en què es volia vincular el domini de l’acte sonor amb el poder i amb la fixació, com va ser l’invent de la notació neumàtica en l’època carolíngia, i les posteriors notacions des dels centres de poder de l’Església. Una altra etapa n’és el poder feudal, amb l’escriptura de les tonades dels trobadors. Però els sons reals, els físics, se’ls continuava enduent el vent. L’escriptura només servia de símbol i de referència per aquell qui ja tenia dins del cap i del cos l’experiència social (i física) del so. Les partitures i la impremta varen potenciar, això sí, la figura del compositor, del creador que pot vendre el disseny gràfic del so evanescent (i que pateix per qui li copia i li escatima els guanys).

O sigui, que de mica en mica es va anar establint la idea d’objecte sonor i els conceptes que ha anat produint: d’obra, de compositor, d’interpretació, d’acumulació de béns, de vendes i guanys, de tresor... en un camí del tot paral·lel amb el desplegament del capitalisme.

Ara bé, el desig de conservar exactament l’experiència sonora d’allò que hem sentit (sense necessitat de la mediació de grafismes i de reinterpretació) només es podia produir a través d’artefactes mecànics que reproduïssin exactament el mateix so. Les caixes de música i poca cosa més abans de l’enregistrament modern, producte ja de la segona meitat del segle XIX.

Durant anys he defensat que no hi ha invents socialment aïllats. Cal imaginar allò que es vol aconseguir perquè, amb enginy i aplicant tècniques, quan l’oportunitat es presenti, l’invent es pugui produir. Això ha passat amb les ganes humanes de volar, d’anar a la lluna, o de comunicar-se amb algú des de la distància. Els invents no apareixen perquè sí; i mai no són el resultat d’un sol ‘geni’ inspirat, sinó que sempre són el resultat d’un entorn social de desitjos, d’atmosfera compartida. D’aquesta manera és més fàcil entendre perquè sovint apareixen simultàniament –o gairebé— a diferents indrets del planeta o d’una àrea cultural.

El confinament m’ha dut a rellegir el Decameró (Il decamerone de Giovanni Boccaccio) per ensopegar –a la novel·la desena de la jornada sisena— amb una dada sorprenent pel que fa als enregistraments sonors. Boccaccio s’esplaia satiritzant els frares que van pel món ensenyant relíquies inimaginables, en una moda molt prolífica d’aquells anys. I ves per on, entre una ploma de l’arcàngel Gabriel, una ungla de querubí, un dit de l’Esperit Sant, una ampolla amb la suor de sant Miquel quan va combatre el dimoni i els carbons amb què fou rostit sant Llorenç, hi apareix això: “e in una ampolletta alquanto del suono delle campane del tempio di Salomone”. O sigui, en traducció de Francesc Vallverdú: “i en una ampolleta una mica de so de les campanes del temple de Salomó”. Ho heu entès bé: el desig de conservar un so era tant poderós que, de la mateixa manera que haurien desitjat volar pels aires (i que ho atribuïen a poders màgics de nigromància), imaginaven conservar el so dins d’una ampolleta. Igual que s’hi conservaria una olor. I no un so qualsevol, sinó un so que s’hauria produït llavors feia uns 2.300 anys. Segurament només d’obrir l’ampolleta el so es perdria en l’aire per sempre més…

Ampolletes de vidre (Foto: S. Guasteví)

Més enllà de l’anècdota jocosa –i de la imatge tan ben trobada per Boccaccio!— el text de l’humanista florentí és un document preciós d’una actitud social, d’un desig imparable: conservar el so per poder-lo tornar a sentir fora d’ubicació, fora del lloc i del temps on va ser creat, on va ser feta l’acció humana comunicativa. És una metàfora perfecta de l’enregistrament entès com una ‘miniaturització del so’ que es produeix en una situació real i la possibilitat de ser traslladat en l’espai-temps (com tan bé ens descrivia Jacques Cheyronnaud en el seu ensenyament ara fa una trentena d’anys). Boccaccio satiritzava, ara fa 670 anys, el desig humà de fixar i transmetre el so. De fer, doncs, un enregistrament que pugui ajudar la dèbil memòria. Ara bé, no s’havia de conservar qualsevol so. Havia de ser un so valuós, un triat per ser excepcional. Una relíquia sonora, un tresor molt especial.