Com es relacionen els homes amb la salut i l'autocura?

És evident que els homes occidentals pateixen uns determinats problemes de salut particulars que afecten menys a les dones o que no les afecten. També és un fet gairebé universal que, en tots els grups d’edat de població, els homes tenen una esperança de vida inferior a les dones (amb una diferència de 6 anys el 2012 ), assumint més riscos per a la salut, patint malalties que tenen més probabilitat de mort, tenint menys conductes d’autocura i morint amb més freqüència que les dones a qualsevol edat. Tot i que les dones tenen una esperança de vida major, cal tenir en compte que són elles les que tenen menys qualitat de vida a partir dels 65 anys per la prevalença de més malalties cròniques, sovint relacionades amb la responsabilitat de la cura i les tasques de la llar.

Tal i com afirma Luis Bonino (2002), els homes tenen un estil de vida que afavoreix aquests problemes de salut diferencials. A més, tenen una manera particular d’abordar-los que en provoquen l’agreujament. Fins i tot, es pot afirmar que un factor de risc de primer nivell per a la salut i la vida dels homes (com també per a les persones que els envolten) és el compliment del model de masculinitat tradicional hegemònic, en el que tots els homes han estat socialitzats , ja sigui conscient o inconscientment.

D’aquesta manera, repensar la masculinitat i qüestionar el model hegemònic, ens permet detectar quins són els riscos per a la salut dels homes (i de les persones que els envolten) que se’n desprenen.

Però no sols això, si donem un pas més, podrem veure quines són les oportunitats i els avantatges en matèria de salut que se’n derivaran d’un canvi en la concepció de la masculinitat cap a models més saludables i positius.

D’aquesta manera, moltes de les característiques de la masculinitat hegemònica tradicional (com el fet de ser independent, fort, actiu, mantenir el control, ser autosuficient, competitiu, dominant, proveïdor, protector, impulsiu, resolutiu, violent, poc expressiu, demostrar constantment la virilitat, etc.) que els homes interioritzen a traves de la socialització de gènere, comporten el desenvolupament d’hàbits poc saludables, amb una sèrie de conseqüències per a si mateixos, com veurem amb més profunditat en punts següents. A més, aquesta construcció facilita una falsa percepció d’invulnerabilitat i omnipotència entre els homes, fet que provoca que intentin defugir de qualsevol signe de debilitat i que quan apareix el patiment (propi i aliè) tinguin dificultats per elaborar-ho.

Un aspecte més a tenir en compte és el fet que l’autocura, i la valoració i el respecte al propi cos, són elements gairebé inexistents en la socialització de la majoria d’homes i, en canvi, són aspectes relacionats amb la socialització de les dones. Així, tenint en compte que la masculinitat es construeix mitjançant la negació i desvalorització de la feminitat , la salut i l’autocura no juguen un paper central en la identitat masculina tradicional, relacionant la malaltia amb la debilitat (de Keijzer 2006). De fet, molts homes joves aprenen que adoptar certs comportaments assignats tradicionalment a la feminitat els pot portar al ridícul o la violència com a càstig social i, sovint, desenvolupen comportaments de risc amb la finalitat de no ser considerats efeminats.

Són actituds que porten al límit el cos masculí, ja sigui a la feina, practicant esport, en la sexualitat o consumint alcohol.

Per exemple: un adolescent participa en una baralla per evitar que el considerin un “marieta”, frases com “fins que el cos aguanti”, “no hi ha dolor” o “no hi ha pebrots”, reforcen aquesta posició allunyada de la cura i faciliten comportaments de negació o resistència a la malaltia o les ferides.

Tot això es retro alimenta amb les dificultats que tenen els homes per demanar ajut o verbalitzar les seves necessitats en relació a la salut, evitant mostrar-se dèbils o vulnerables front als altres i front un mateix. Per tant, els homes generen respostes disfuncionals enfront el malestar o la malaltia per abordar les problemàtiques que pateixen. D’aquesta manera, els homes solen:

• Tenir dificultats per reconèixer el dolor o patiment i percebre signes d’alarma corporal, i quan ho fan ho menyspreen.
• Retardar l’afrontament del malestar, que, quan es percep, és viscut com una amenaça incontrolable.
• No acceptar el rol de malalt que va en contra de la creença que els homes són invulnerables.
• Endarrerir la visita al metge, sovint viscuda com a fracàs de l’autosuficiència.
• Ser reticent a les indicacions mèdiques, controls periòdics o pràctiques preventives.
• Abandonar precoçment i freqüentment els tractaments per tal de recobrar el més aviat possible l’autosuficiència.
• Interactuar amb el sistema sanitari de manera esporàdica i quan el problema està molt avançat i és difícil afrontar-lo.

Per aquests motius, és interessant fer visible les conseqüències per a la salut de la masculinitat hegemònica i treballar la falsa percepció d’invulnerabilitat dels homes. És una oportunitat per a que els homes joves reflexionin sobre la importància de l’autocura, evidenciant que l’assumpció de models alternatius de masculinitat comporta beneficis per a la seva salut, tant a nivell físic, com psicològic i social, en contraposició als problemes de salut derivats de la masculinitat hegemònica que veurem a continuació.