La salut emocional
La masculinitat hegemònica també es relaciona amb un empobriment de la salut emocional dels homes. Una de les principals conseqüències de la socialització diferenciada de gènere és la “castració emocional” o “l’analfabetisme emocional” de molts homes. És a dir, la dificultat de molts homes per relacionar-se de manera saludable amb les seves emocions, no només tenint dificultats per expressar-les sinó també per identificar-les.
Tradicionalment, el món afectiu-emocional no ha jugat un paper important en l'aprenentatge de la masculinitat, considerant les emocions com quelcom femení i relacionades amb la debilitat o la vulnerabilitat. Això fa que molts homes visquin allunyats de les seves emocions i amb dificultats per trobar maneres saludables d'expressar-les. Des de ben petits, els homes reben missatges que van en contra d'una gestió emocional saludable com “els homes són forts, els homes no ploren”.
D'aquesta manera, l'expressió emocional en els homes és ridiculitzada, menystinguda i penalitzada a favor de la racionalitat, el pragmatisme i el control emocional. Per tant, si l’expressió de les emocions es penalitza resulta molt més difícil manifestar-les en l’espai públic i compartir-les. De forma contrària, una de les poques emocions permeses des del model tradicional de masculinitat és la ràbia, sobretot quan és expressada d'una manera violenta.
Els efectes d'aquesta manera particular dels homes de relacionar-se amb les emocions són varis:
- En primer lloc, provoca una enorme fragilitat, inseguretat i frustració front a un món emocional que no es domina. Sobretot envers les dones, que han après a desenvolupar un adequat món emocional.
- Un altre efecte és la incomunicació de molts homes i la dificultat per a mantenir una relació positiva amb ells mateixos, amb altres homes i amb les dones, provocant un alta incidència de solitud masculina i dependència emocional vers altres persones (sobretot dones).
- Intercanvi o transmutació de les emocions: relacionat amb l'expressió de la ràbia com a única manifestació emocional socialment acceptada entre els homes. És a dir, la facilitat de molts homes de transformar diferents emocions com la tristesa, la por, la inseguretat o la frustració, en ràbia o ira. Segurament, podem trobar ràpidament exemples on homes, front situacions de tristor o inseguretat, responen amb un cop de puny contra la paret, utilitzant la ràbia i l’agressivitat en comptes de les emocions adequades.
Evidentment, aquesta manera de gestionar les emocions té un efecte directe en la salut emocional dels homes. De la mateixa manera que en la salut física, cal fer una aproximació a la psicopatologia amb perspectiva de gènere, donat que existeixen algunes psicopatologies encobertes en els homes que tradicionalment s’han assignat a les dones en la majoria de casos. Una de les més evidents és la depressió i la seva simptomatologia diferencial en el cas del homes respecte les dones.
Així, la depressió en els homes no està tan associada a la tristor, el plor, l’apatia i la inactivitat, sinó que es caracteritza per la irritabilitat, la ira, la hostilitat, l’ansietat, l’aïllament, els canvis bruscos d’humor, les alteracions del son, el consum d’alcohol i substàncies tòxiques, les ludopaties, les conductes de risc, els problemes a la feina, o al contrari, l’excessiva focalització laboral, etc. Per tant, trobem que els homes manifesten el seu malestar seguint els mandats de la masculinitat hegemònica com l’acció, la inexpressió emocional, la ràbia com única emoció vàlida, la negació de la debilitat i l’evitació del malestar.
D’aquesta manera, el model hegemònic de masculinitat es converteix en una trampa per als propis homes, donat que no només s’espera que siguin forts i durs, sinó que, quan es trobin ferits no mostrin el seu malestar.
De manera contrària, rebran un càstig social amb comentaris com “nenaza”, “marieta”, “poc home”.
Tot el que s'ha explicat fins ara segurament tingui una relació estreta amb el major nombre de suïcidis per part dels homes. De fet, del total de suïcidis a l’estat espanyol l’any 2012, el 77% foren comesos per homes. Cal tenir en compte que els homes fan menys temptatives de suïcidi que les dones però la probabilitat de morir és més alta. Aquesta diferència pot estar relacionada, a part d'altres factors, amb la selecció de mètodes més violents, i amb el fet que, sobreviure a l'intent de suïcidi es pot viure com un altre fracàs, en contra de la pròpia identitat masculina.