By neighbourhoods

"Llego a la cima del monte Tibidabo y veo a unos cincuenta huérfanos en su uniforme verde aceituna alineados frente al mirador que se abre a la ciudad. Los niños tiritan de frío y ansia bajo los arcos de la oficina del parque de atracciones. Los parques de atracciones… Algún original dice que esos lugares son un negativo burlesco del infierno, brillo de emoción en aristas de azogue; el Leteo discurre por túneles donde chillan las parejas y el tobogán de la montaña rusa es un precipicio de hierro que lanza condenados a las llamas. Todo es posible. Aunque si esos teóricos de la ingeniería alegórica llegasen a leer estas páginas, se turbarían cuando me vieran subido en una de las atracciones al final de la jornada, mientras decido, en medio de un universo de mi antigua propiedad, que merecen un prólogo la circunstancia y el modo en que me ha sido encargado el Informe.”

“A l’entorn de la taula del cafè es parlava de coses importants: de dones i de política. Sabien amb una absoluta seguretat que els alemanys guanyarien la guerra i que l’ordre del món depenia d’un bastó. I si algú, il·lús, es permetia dubtar d’aquestes veritats, la veu dilatava, com si un amplificador s’hagués disparat, i un cop de puny feia vibrar els vasos i les ampolles de cervesa amb un dring de festa”

“Al Clot de la Mel / hi mena un camí / que sembla perdut / i sense padrí. / Però els vianants / hi passen seguit / tornant del taller / on filen la nit. / Pel Clot de la Mel / hi corre la mort / amb moto rabent / que ronca de nord. / Però, d’amagat, / hi creixen clavells / i nens espigats / amb sol als turmells. / El Clot de la Mel / és un fruiterar / que s’ha esgarriat / per un bardissar."

“El meu carrer era un dels pitjors del barri, un dels més pintorescos, si es vol, responia a l’historiat nom de carrer de Robadors, carrer dels Lladres, donava molts maldecaps a l’alcaldia del barri: era un carrer de putes, de drogats, de borratxos, de penjats de tota mena, que es passaven el dia en aquesta ciutadella estreta amb olor de pixats, cervesa rància, tahina i samoses. Era el nostre palau, la nostra fortalesa; s’hi entrava per la petita bocana del carrer Hospital, i se’n sortia a l’esplanada d’edificis moderns que fa cantonada amb el carrer Sant Rafel, que s’obria a la Rambla del Raval; enfront, a l’altra banda del carrer Sant Pau, començava el carrer Sant Ramon, una altra fortalesa –entre tots dos, la nova Filmoteca, que se suposava que havia de transformar el barri gràcies a les llums de la cultura i atreure els burgesos de la part alta, els pijos de l’Eixample que, sense les iniciatives geograficoculturals de la ciutat, no haurien baixat mai fins aquí. Naturalment, calia protegir els amants del cinema d’autor i els clients de l’hotel de quatre estrelles de la Rambla del Raval no sols dels desbordaments de la plebs, sinó també de la temptació d’anar de putes o de comprar droga, i la zona, doncs, estava patrullada les vint-i-quatre hores del dia per la bòfia, que molt sovint aparcava la furgo a la desembocadura del nostre Palau de Lladres.”

“El vell arbre va caure / no pels anys. L’abatien / destrals de cims, a penes / baixos graons que duen, / per laberints i cingles, / de naufragis a boscos, / al mur sense cap porta / de la llum on et guardes, / impensable bellesa. / Però mans que coneixen / tot el repòs del bronze / enlairaran per sempre / en flama l’harmonia, / els fràgils sons atesos / pel treball nobilíssim / de lents esguards molt savis: / la forta disciplina / del temps i del silenci, / llargues arrels dels somnis / d’un gran cor immortal.” 

“La veu genuïna de Jaime Gil de Biedma no comença a constituir-se fins que el poeta imposa sobre la vaporització sentimental de la seva intimitat represa de la seva mirada vigilant, a voltes dolguda, d’altres o escèptica o cínica, potser atònita, o tal vegada simplement atenta a registrar tot el que veu. Però, fins i tot aquest darrer cas, la mirada del poeta formarà sempre part del desenvolupament emotiu del poema; en la poesia de Jaime Gil de Biedma no hi ha lloc per a la contemplació indiferent, de la mateixa manera que tampoc hi cap l’emoció a la deriva, dissipada en un flux de paraules, característica de la poesia dels poetes...”.

“Gosa poder ser fort, i no t’aturis: / gosa poder ser vell, que si tens fills / un testament els fermarà ben curt. / Gosa poder que no t’agradi massa / d’anar testat per un món que s’espera. / Si et sobren fills, avia’ls una guerra. / Gosa poder donar feina a xarnegos. / Amb el teu sou, compraran vi prou agre / perquè en tres anys els podreixi les dents. / No et faci por: tu pren l’opi dels rics / (d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma)...”

“Pepa, la lletera, té les cames més fines del món. Fa vuit dies, al ball del carrer de sant Vicenç, totes les noies li ho deien. Va anar a dormir tan a deshora, que son germà, matiner, ja apariava la bicicleta. Quan dues hores més tard pujava Clos amunt, a cada mà dos pots de llet enormes, els ulls se li aclucaven. Veia, ballant, deu mil parelles amb un clavell de llustrina al front; dels fanals japonesos esberlats, els flams s’escapaven cap al cel i l’omplien d’estel incomptables...”

“Lleveu-vos, drets, els qui aneu a palpentes, / i els qui us traïu amb crides i proclames; / redreceu-vos, oh noies!, de tan nues captives, / dòcils i fàcils al jaç de les mentes. / Vosaltres, els nafrats en un combat de bruixes / enllà del mur del son; els sedecs de querella, / que sanguegeu a la brasa dels brucs / quan un flam sense foc d’un no res fa guspira; / i els qui deliu mons nous: -Eixiu de la caverna / on us feu por, i ploreu, i sangloteu, / i ajusteu-vos, cor net, al solell de la vila!...”

“Després d’un parell de setmanes sense escriure res, em vull referir a un penós episodi viscut per la Sandra, la filla discapacitada de l’Anna, i per la mateixa Anna. La Sandra va ingressar a l’hospital de la Vall d’Hebron un dimecres per sotmetre’s a unes proves mèdiques destinades a detectar l’origen dels trastorns digestius que l’afecten des de fa prop d’un any.”