By neighbourhoods

“Mirem al cel, els que sofrim, / deixant que el cor toqui a la terra. / Si a l’infinit ens dirigim, / els grans dolors que tots patim / no ens faran guerra. / Mirem al cel / sense que el cor perdi una arrel.

Amunt, amunt el pensament / fins a assolir la serenor / de la blavor / del firmament! / Amunt, amunt el sentiment, / com el perfum d’un cor sofrent / i lluitador, / tot inundant-nos de claror!”

“Grzegorz Kowalski és una altra de les escasses incursions de Kosmas i Guerau en el món exterior, tot i que, no podia ser altrament, no en resulta un exemplar gaire representatiu. Kowalski era un enginyer agrònom polonès que arribà a Barcelona coincidint amb la gran crisi de la remolatxa al seu país, aviat farà gairebé deu anys. Obrí un petit comerç al carrer Gomis, ocupant part d’uns baixos que temps enrere havien servit de local d’assaig per a músics, la majoria dels quals es troben avui en la ruïna, o bé material o bé espiritual o bé ambdues. L’experiència acumulada a l’hora d’esquivar l’atapeïda burocràcia del seu país natal li ha permès evitar fins ara tota ordre de desnonament o oferta de reubicació (amistosa o no) i continuar venent els seus productes a la cada cop més escassa parròquia del barri.”

“Pel carrer de casa –i suposo que per tot el barri– passaven sovint els venedors ambulants, oferint la seva mercaderia amb l’habitual cantarella de cadascun i depenent de l’article que pregonaven. Era molt familiar aquell pregó recitant les bones qualitats del producte i precisament per la seva cantarella no calia entendre’ls el que deien: jo sols de sentir les seves tonades ja endevinava quin venedor era”

“Un animal més semblant al foc, / el drac, / aquí / disfressat de font i amb la boca oberta. / Cada ull / com un cometa blau amb cua d’or, / i el llom com una mar, / i el mosaic trencat que miralleja escates, /espurneig verd, blau, gris, groc, ocre, /i una pedreria de còdols que tatua el cos. /Aquí, /el guàrdia de l’escala, /com si baixés d’un somni i, encara endormiscat, / contemplés atònit els intrusos / i dubtés, entre ferotgia i mandra, / si acollir-los a onades i columnes / o expulsar-los, flagell de foc la cua, / d’aquest espai de màgia fet parc i paradís.”

“Des del balcó, quantes nits / assaboreixo llums belles / i sento que els meus ulls, fits, / són com pescadors d’estrelles. / Ignoro d’on ve la llum, / si baixa del cel o hi puja, / si són tot manyocs de fum / o si és ruixim d’una pluja...” 

“Va arribar la nova que a les barraques de les platges hi havia hagut morts. Commocionat, en Gabriel va pensar en la Torva. Per la drecera que un dia els va menar a la platja, el fang pastat per les petjades de gent que anava i venia, colpida i desorientada, feia la marxa feixuga i desplaent fins als camps incultes convertits en fangars, des d’on es podia contemplar la innúmera deixalla acumulada sobre les petites dunes creades del temporal de llevant amb la sorra arrabassada del fons del mar.”

“Sembla que l’oci canti / himnes secrets als plaers de la vida: / la brisa, la claror, el menjar, la llibertat. / Però el repicament de les drisses contra els màstils / és com un despertador: el món és més gran, el món és més gran, / estem fets per a més, / com tots aquests velers, que estan fets per a més / que per a estar sempre a port, / que per a acollir un aperitiu de tant en tant, / que per a fer, tan poc sovint, una singladura gallinàcia...”

“Por dificultades en el último momento para adquirir billetes, llegué a Barcelona a medianoche, en un tren distinto del que había anunciado, y no me esperaba nadie… Enfilamos la calle Aribau, donde vivían mis parientes, con sus plátanos llenos aquel octubre de espeso verdor y su silencio vívido de la respiración de mil almas detrás de los balcones apagados.”

“Jo porto dintre meu / per fer-me companyia / la solitud només. / La solitud immensa / de l’estimar infinit / que voldria ésser terra, / aire i sol, mar i estrella, / perquè fossis més meu / perquè jo fos més teva.”

“El taller olía a gas y a bórax disuelto en agua. Las poleas de las máquinas de estampar estaban quietas, con los olorosos cueros recalentados. El sol entraba por las ventanas abiertas y los treinta puestos de trabajo en los bancos estaban vacíos. Todo el mundo comía en sus casas. Sólo dos hombres, adormilados ahora de bruces sobre las herramientas, se quedaban a comer allí, como Juan y Conchi. Vivían muy lejos del barrio de la Trinidad, y no les daba tiempo de ir y volver. Uno de ellos era viejo y llevaba unas lentes de gruesa armadura sujeta en sucio esparadrapo. –Eh, abuelo! –dijo Juan sacudiéndole la espalda-. Que la siesta es para luego de comer.”