You are here

El piano com a orquestra al cicle Dijous Concert

Pràcticament des de la seva invenció, els instruments de teclat han servit als músics de totes les èpoques per a recrear la sonoritat d’altres instruments i, en especial, de l’orquestra. Un exemple d’això són les transcripcions que Liszt, Busoni i altres pianistes virtuosos van fer famoses. Però ja per a Bach aquesta “vocació orquestral” del teclat era clara, com palesen les seves transcripcions de concerts de Vivaldi o Marcello.

El programa que presentem suposa un apropament a la sonoritat orquestral des del teclat, però no a través de transcripcions, sinó de tres obres escrites originalment per a piano. El Concert Italià de J. S. Bach trasllada al teclat el diàleg típic del concert barroc entre grup i individu, entre la sonoritat plena de l’orquestra i el cantabile melòdic del solista. La Sonata Pastoral de L. v. Beethoven, d’altra banda, és plena de recursos que evoquen altres instruments: ja a l’inici de la sonata, una nota repetida en el en registre greu recorda un timbal; o, en el segon moviment, les notes curtes i delicades de l’acompanyament semblen, gairebé inequívocament, una secció de violoncels tocant pizzicato. Tanca el programa la Rapsòdia Hongaresa núm. 12 de F. Liszt, una obra destacada pel seu virtuosisme no només tècnic, sinó sobretot expressiu, en què el piano pot apropar-nos tant a la potència d’una secció de vent metall com al lirisme d’una secció de violins, o a la delicadesa i la ressonància d’unes campanetes o d’una arpa.