La defensa de Barcelona anava més enllà de les seves muralles. Al costat nord i est s’havien instal·lat uns punts d’artilleria als antics convents dels Caputxins (entre el passeig de Sant Joan i el carrer de Bailèn, per sota de Còrsega) i dels Mínims, al lloc conegut com de la Creu de Sant Francesc (on més tard hi va haver el Fort Pius, al carrer de la Marina, per sota de la Gran Via). Aquests recintes religiosos havien quedat en ruïnes després dels setges anteriors. Joan Clapés, al seu llibre, relata alguns dels enfrontaments que hi va haver entre els dos bàndols en aquesta zona. En recollim uns quants:
- El 10 d’agost de 1713, des de les cinc del matí fins a fosquejar, l’artilleria dels Caputxins va disparar contra les tropes borbòniques establertes a Gràcia, al Guinardó i a la torre dels Pardals.
- El 18 d’agost, escriu Clapés, “l’artilleria de la Creu de Sant Francesc, per ordre de Villarroel, féu destroça als enemics que ocupaven la Torre dels Pardals i Guinardó, reculant (els borbònics) cap a Horta, mentre els ciutadans del poble els rebien amb un gros tiroteig, i el duc de Populi, per prevenir el dany, féu sortir un destacament de cavalleria, el qual tingué de retrocedir pel foc viu que els d’Horta i de Santa Eulària (Vilapicina) li feren a la tarda d’aquest dia, els voluntaris envestiren un casal on s’havien amagat els enemics” (obra citada, p. 43-44).
Des dels primers dies del setge, doncs, observem una bona coordinació entre els assetjats i els voluntaris que rondaven pel pla de Barcelona i els seus entorns per hostilitzar l’enemic. En aquesta mateixa línia apunta l’expedició del diputat militar Antoni de Berenguer i Novell. El 9 d’agost de 1713 va embarcar a Barcelona en direcció a Arenys de Mar un petit exèrcit format per uns quatre-cents soldats a cavall i uns tres-cents fusellers, comandats militarment per Rafael Nebot i altres personalitats, com el marquès de Tamarit, el noble Jeroni de Salvador, el jutge Jacint Maranyosa i el comerciant Sebastià Dalmau. Aquesta operació pretenia aixecar sometents i voluntaris per atacar les tropes borbòniques que es movien pel país i, així, alleugerir el setge que ofegava Barcelona. Per diverses raons, aquesta maniobra no va reeixir, de manera que les forces mobilitzades, després d’un ampli recorregut per Catalunya, es van replegar entorn d'Alella. El 4 d’octubre es va decidir que els principals comandaments s'embarquessin de retorn a Barcelona, i van deixar abandonades les tropes. Davant aquesta situació, diversos destacaments van intentar creuar el setge per poder arribar a Barcelona. A la matinada del 6 d’octubre, 600 fusellers, amb suport de cavalleria i a les ordres dels coronels Armengol i Rau, van provar d’entrar per la banda del mas Guinardó. Gairebé 400 homes van aconseguir passar, i van deixar 40 morts i 25 presoners. Els que no van poder passar es van retirar a les muntanyes, i van fer noves temptatives els dies següents. Els qui no ho van aconseguir es van dirigir a Cardona o es van desmobilitzar.
Durant els mesos següents, les escaramusses entre els dos bàndols van continuar. Joan Clapés esmenta diversos fets d’armes succeïts entre Gràcia, el Guinardó i Horta.
- 6 de novembre de 1713: fort bombardeig des del mas Guinardó.
- 14 de novembre: l’artilleria situada al mas Guinardó i a Gràcia va disparar sense parar contra la bateria dels Caputxins.
- 14 de desembre: els canons de Barcelona van bombardejar Gràcia i el Guinardó.
- 18 de desembre: els enemics van retirar cinc canons que tenien a la torre dels Pardals, i els van portar a Sants. L’endemà, des de la torre dels Pardals van conduir caps de bestiar gros en direcció a Sarrià.
- 23 de desembre: una partida de fusellers va sortir de la ciutat per fer un reconeixement de les línies enemigues situades a Gràcia, el Guinardó i la torre dels Pardals.
- 9 de gener de 1714: des de les sis del matí fins a les set del vespre hi hagué foc contínuament entre Caputxins, el Guinardó i la torre dels Pardals.
- 2 de febrer: la ciutat va atacar les trinxeres de sota la torre dels Pardals i el Guinardó.
- 27 de febrer: l’enemic va portar moltes feixines al Guinardó per reparar els seus cordons fortificats, com també engrandir els reductes i les barraques ja construïdes a la torre dels Pardals, i fer-ne de noves a les muntanyes de sobre i encontorns, per a la defensa.
- 25 de març: foc bastant viu sobre Barcelona des de la bateria del Guinardó.
- 16 d’abril: la gent i els voluntaris de Santa Eulàlia de Vilapicina i Horta, que tenien format un sometent, van atacar bruscament unes tropes borbòniques en trànsit i els van causar danys, la qual cosa va obligar que es portés des de Sarrià dos canons de poc calibre a la bateria del Guinardó.
- Del 2 a l’11 de juliol: es van reforçar les trinxeres del Guinardó i Gràcia.
Enmig de tanta violència, de vegades s’obrien petits períodes de relativa calma. Un cas ben curiós va succeir el dia 11 de novembre de 1713. Era dissabte i els bombardejos havien disminuït considerablement. Un grup de fusellers catalans, amb els seus oficials, es van aproximar confiadament a la línia del setge que s'estenia entre Gràcia i el mas Guinardó. Els francesos van respondre amb la mateixa confiança i es va establir un diàleg entre les dues parts. La Gazeta de Barcelona (un diari del setge publicat aquells anys) recull aquest fet amb les paraules següents: “[...] se agasajaron con particulares demostraciones, previniendo los Franceses à los nuestros que no hiziessen armas contra ellos, tuvieron una larga conversación, deteniendose sobre el Cordon mas de tres horas; les asseguraron que ya no se devian reputar por Enemigos, porque el Emperador y Rey nuestro Señor (que Dios guarde) tenia ajustada la paz con el Rey de Francia, assegurando que podian deponer todo cuydado, por lo que respectava al Duque de Populi, pues no estava en postura de poder hazer operaciones contra la Plaça; les oyeron con gusto y con la devida cautela se retiraron unos y otros à sus puestos.” El text fa referència a les converses que s’havien iniciat entre l’emperador Carles VI i el rei francès Lluís XIV, que van concloure el 6 de març de 1714 amb el tractat de Rastatt.
Aquest fets il·lustren com era el dia a dia de la guerra. Es veu clarament la importància del mas Guinardó pel que fa als bombardejos, i de la torre dels Pardals pel que fa a la intendència. Després d’un any de setge, patint moltes penalitats, Barcelona resistia i els borbònics no avançaven. Per trencar aquest empantanegament, el 12 de juliol de 1714 va arribar el mariscal duc de Berwick amb tropes de refresc. A partir d’aquest moment, més de 47.000 soldats borbònics van ocupar Catalunya, i 39.000 van participar directament en el setge de Barcelona. Ja no es parlava d’un setge, sinó d’un assalt a les muralles. El mas Guinardó va ser el lloc escollit des d’on el mariscal va dirigir les operacions militars contra Barcelona. La guerra de Successió entrava en la seva etapa final.
Es van obrir trinxeres en ziga-zaga per arribar a les muralles; es va impermeabilitzar per mar l’arribada de subministraments; l’artilleria borbònica disparava constantment per enderrocar les defenses. Les bateries avançades de Caputxins i de la Creu de Sant Francesc ja feia un parell de mesos que havien caigut en mans de l’enemic. A finals de juliol hi va haver un primer intent d’assalt que va fracassar. Entre els dies 12 i 14 d’agost es van dur a terme nou atacs borbònics que no van tenir èxit. Barcelona resistia més enllà del que era previst. El 3 de setembre, Berwick va enviar un emissari per obtenir la capitulació sense que fos necessari assaltar la ciutat. Després de debatre-ho, la Junta de Govern va decidir resistir. Villarroel no hi estava d’acord (com tampoc Rafael Casanova) i va presentar la dimissió, tot i que va continuar en el càrrec fins que s’anomenés un substitut. No hi va haver temps, ja que a la matinada del dia 11 es va produir l’ofensiva final, amb el cost d’una gran mortaldat, tant dels defensors com, sobretot, dels assaltants. A les dues de la tarda, Villarroel va ordenar la capitulació.
