Al segle XVIII, cent quilòmetres eren una distància important. Barcelona vivia entre l’alerta per les accions de l’enemic i la festa cortesana organitzada a la cort de Carles III. El 23 d’abril de 1708, l’arxiduc va contraure matrimoni per poders, a Viena, amb Elisabet Cristina de Brunsvic. La princesa va arribar al port de Mataró i, el dia 1 d’agost de 1708, va fer l’entrada a Barcelona i va oficialitzar el seu matrimoni a Santa Maria del Mar. Elisabet encara no tenia 17 anys, i l’arxiduc, 22 anys. La seva residència oficial era el Palau Reial Nou, que es trobava a la plaça de Palau i comunicava per un passadís amb el temple de Santa Maria del Mar. A la primavera i a l’estiu, però, buscaven aires més frescos. Sabem, per exemple, que a l’abril i el maig del 1709 van fer una llarga estada a la torre d’Ignasi Fontaner i Martell, important comerciant, a Horta. El 24 de maig, Carles i Elisabet van anar a Sant Andreu a passar revista a les tropes, i van retornar a Horta. Narcís Feliu de la Penya va recollir aquesta estada als seus Anales de Cataluña: “El Rey y Reyna, en esste tiempo desde 13 de abril hasta 28 de mayo, se hallaron entretenidos en el ameno y plausible País de Orta, á una Legua de Barcelona, en la Casa de Don Ignacio Fontanér, no omitiendo lo que conducia al Govierno Militar, y Político, y á sus devotos exercicios” (Anales, III, p. 635). Horta era un bon lloc per descansar.
La guerra a Catalunya es trobava encallada, amb tendència negativa, mentre que a Europa els aliats guanyaven terreny. A començaments del 1710, els membres de la Gran Aliança van projectar una nova ofensiva per destronar definitivament Felip V. Durant els mesos següents, diverses flotes aliades van portar abundants carregaments de blat i vitualles i van desembarcar un exèrcit d’uns vint-i-cinc mil soldats de diferents nacionalitats. El 27 de juliol, una important batalla a Almenar (el Segrià) va trencar les posicions borbòniques, va provocar la fugida desorganitzada de les seves tropes i Felip V va estar a punt de caure presoner. Amb aquesta empenta, Saragossa va caure el 20 d’agost, i el 28 de setembre l’arxiduc Carles va entrar de nou a Madrid. La seva estada va ser curta, com la vegada anterior, ja que el 15 de desembre ja era de retorn a Barcelona. Alguns nobles i militars castellans es van passar al bàndol austriacista, com per exemple Antonio de Villarroel, el general que més tard va dirigir la resistència de Barcelona. La contraofensiva borbònica, dirigida pel duc de Vendôme, va ser immediata i dura. Aviat van recuperar tot el terreny perdut i van millorar les posicions anteriors. Girona va caure a finals de gener del 1711.
El pessimisme s’estenia a tots els nivells. Diversos fets el confirmaven. El 17 d’abril de 1711 va morir a Viena l’emperador Josep I, i el va succeir l’arxiduc Carles. Cinc dies després, Anglaterra va iniciar negociacions secretes amb França per posar fi a la guerra. El 27 de setembre, Carles va sortir de Barcelona per ser coronat emperador a Viena amb el nom de Carles VI. No tornaria mai més a Catalunya. Va deixar com a lloctinent o virrei la seva esposa Elisabet. El nou any, 1712, es va estrenar amb l’inici oficial de negociacions entre Anglaterra i França, que van conduir al tractat d’Utrecht, que es va signar el 14 de març de 1713. Mig any abans d’aquesta data, les tropes angleses ja havien abandonat l’exèrcit aliat. Per completar aquesta nefasta agenda, el 19 de març, Elisabet es va embarcar en direcció a Viena, i va quedar com a virrei el mariscal Guido Starhemberg. El 21 de juny de 1713 es va signar el conveni de l’Hospitalet, un pacte de retirada ordenada de les tropes aliades, sense consultar les institucions catalanes. En tres anys s’havia passat d’una ofensiva general a una retirada, també general, de les forces aliades. Catalunya quedava sola davant el seu futur.
