Horta - Guinardó

Tindersticks ja són uns clàssics contemporanis, l’equivalent al malaguanyat Scott Walker per a la generació indie. Van començar el seu camí el 1991, dos anys abans de debutar discogràficament amb “Tindersticks I”, àlbum en què ja van mostrar molts dels trets distintius que han marcat la seva trajectòria.

Amb arranjaments de i per a sibarites i la veu de baríton de Stuart Staples, les seves cançons es llançaven per les sendes de Gainsbourg i Hazlewood.

Al capdavant, un crooner distingit per als moments malenconiós i donant-li cobertura, un enfilall d’instruments que flotaven o ploraven -violins, carilló, trompeta, vibràfon, orgue Hammond…-. De l’excés pop de càmera dels seus primers tres àlbums, rebuts per la crítica amb els braços oberts, van passar a acostar-se al soul amb “Simple Pleasure” (1999) i “Can Our Love…” (2001), demostrant als escèptics que també sabien mantenir el llistó molt alt quan alleugerien l’equipatge i que el seu llibre d’estil no era tan estàtic com els atribuïen.

En un comunicat sobre el seu imminent àlbum, la banda comenta que “totes les cançons han seguit el seu propi camí per ser acabades i arribar al seu lloc al disc. ‘Falling, The Light’ va començar la seva vida amb Dan al piano (en referència al pianista de la formació, Dan McKinna), però això va ser només el començament del seu viatge musical. A poc a poc va trobar el so i l’equilibri d’una manera estranya i bella. Les paraules van ser escrites ràpidament en un tren Southeastern durant una visita de tornada a Londres, amb tots els records que guarda aquesta ciutat. Si bé gran part de l’àlbum és agitada i lluita per fer-se entendre, Falling, The Light és un racó tranquil d’algun tipus de consol i calma”.