Història del Carmel
El Carmel és un barri fet en un terreny gairebé impossible, com tots els barris que han crescut als vessants costeruts dels turons (la Teixonera, el Coll, Can Baró...). Als segles XVI, XVII i XVIII ja es van assentar al turó del Carmel algunes masies d'explotació rural, algunes de les quals es van convertir, després, en cases d'estiueig dels propietaris. Abans de la construcció de l'ermita del Carmel, aquest turó era conegut com a turó d'en Móra, per la masia que hi havia a l'altre vessant. El 1864 es va construir l'ermita del Carmel, petita església sota l'advocació de la Mare de Déu del Carme.
Tota aquesta zona pertanyia al municipi de Sant Joan d'Horta, però les primeres cases eren lluny dels nuclis urbans, amb males comunicacions i amb una xarxa de camins antics i en males condicions. A partir de l’agregació d'Horta a Barcelona (1904) la zona del Carmel encara va quedar més aïllada i els pocs habitants que llavors hi havia es van haver d'organitzar per aconseguir millores socials i urbanes (el Fomento de la Barriada del Monte Carmelo, Agrupación de Propietarios del Monte Carmelo, etcètera). Fins a finals dels anys trenta, el Carmel seria una barriada de torres i torretes amb caire de zona d'estiueig i tranquil·litat, malgrat les mancances en els serveis.
Als anys quaranta, a la postguerra, es va iniciar un procés de transformació de les antigues torres i es van començar a fer habitatges autoconstruïts. Als anys seixanta, amb una altra onada immigratòria es va densificar el barri fins al límit. Durant molts anys el barri va estar mancat de serveis de tota mena i les condicions de vida per als veïns van ser molt precàries en la majoria de casos. Per mitjà de les lluites reivindicatives veïnals i el treball de persones i entitats s’han aconseguit moltes de les millores del barri actual.
