Inici » Noticia » "El confinament ha de suposar una relaxació en la càrrega cognitiva i en el temps de dedicació al treball escolar en un sentit més acadèmic"

"El confinament ha de suposar una relaxació en la càrrega cognitiva i en el temps de dedicació al treball escolar en un sentit més acadèmic"

ESCOLA ONLINE. Quines pautes d'organització del temps han de tenir els i les nenes en aquest nou paradigma? Com tensiona l'escola online la distribució del temps de les famílies? Entrevista al consultor educatiu, Alejandro Paniagua.

Escoles, universitats i altres centres educatius van tancar les portes el passat 13 de març, arran de la crisi de la Covid-19. Setmanes desprès queda clar que el  curs escolar 2019-2020 no es reprendrà i l’alumnat haurà de treballar els continguts d’aquest darrer trimestre des de casa i en format online. Quines pautes d’organització del temps han de tenir els i les nenes en aquest nou paradigma? Com tensiona l’escola online la distribució del temps de les famílies? En parlem amb Alejandro Paniagua, consultor educatiu i doctor en Antropologia Social. Ha treballat per l’OCDE i The Brookings Institut i també com a professor de Primària i Secundària.

En quina mesura és la gestió del temps un dels reptes de les famílies a l’hora d’abordar el seguiment del curs escolar des de casa?

No crec que sigui un tema de gestió del temps sinó sobre si les famílies tenen recursos per fer front a aquesta situació. Fa uns dies, una mare deia a un mitjà que “ella no necessitava que els mestres pugessin activitats online, sinó algú que es fes càrrec de la seva filla petita”. Crec que això resumeix taxativament com l’organització de la feina i la cura es fonamenten en i depenen de la institució escolar. En un cas idíl·lic, posem per cas una persona que (encara) té feina, un fill o filla autònom, amb connexió a internet a un centre que té una plataforma operativa i ben organitzada i, a mes, pot organitzar el teletreball de manera flexible; és evident que aquí la gestió del temps en un confinament apareix com un repte, com tothom que porta sis setmanes a casa ara ja sap. Més enllà d’això, per a la majoria de famílies, la gestió del temps no és el repte més important.

En la situació d’excepcionalitat actual, és necessari establir un temps màxim en la que l’alumnat es dediqui a estudiar o fer deures?

Això entronca amb un debat més ampli que existeix sobre delimitar què són o han de ser els deures i en quina mesura el sentit tradicional que els deures han jugat aporten més solucions que problemes. Jo crec que els deures han de ser mínims i veritablement “deures”, és a dir, activitats que l’alumne pot resoldre de manera autònoma amb garanties perquè la part més complexa ja s’ha treballat a classe amb l’ajut de la mestra i/o els companys. Dit això, l’educació online ens obliga a revisar què entenem per deures. Si els entenem com a treball individual a casa llavors podem caure en la temptació de veure quasi tot el que es fa ara a nivell online com a deures. El que és important ressaltar és que l’estrès i la desafecció, més gran o més petita, que comporta el confinament ha de suposar una relaxació en la càrrega cognitiva i en el temps de dedicació al treball escolar en un sentit més acadèmic. Toca ser flexibles i creure’ns de debò el currículum i l’aprenentatge per competències dins d’una aproximació que prioritzi l’aprenentatge significatiu mitjançant activitats engrescadores, fins i tot lúdiques. Això ja hauria de ser així sempre, però ara no tenim excuses. Amb el confinament, l’educació de tarannà més tradicional no té cabuda, el rei ara està nu.

És aconsellable, en la mesura del possible, establir rutines en referència al temps d’estudi? Cal marcar-se uns horaris? Per què?

Sí, és clar! Però això sempre. I sempre que calgui, depenent de la responsabilitat individual i autonomia de cada nen i nena. Tothom té unes tendències diverses (molt sanes, d’altra banda) a fer el dropo i procrastinar quan ningú mira i estem davant una feina que ens cansa o és exigent. Per tant, és bo marcar uns objectius que no tenen perquè ser diaris: poden ser setmanals, de mínims i màxims, atenent a l’estat emocional dels infants i dels i les joves. Marcar-se objectius i ser flexibles, treballar quan veiem que seran més efectius, és una oportunitat amb el teletreball i l’educació a casa. I una bona manera d’aprendre competències molt importants.

És preferible que algunes activitats es desenvolupin en horari de matí i altres de tarda? Com influeix el temps «solar» en la concentració o capacitat d’aprenentatge dels nens i nenes?

És de sobres conegut en el món educatiu que hi ha unes hores on, efectivament, el nostre cervell és trobaria en un estat més òptim per fer una feina més exigent i que requereix més concentració. D’aquí que molt sovint als centres s’aprofitin les hores de matí per fer un treball que té una càrrega cognitiva més gran. Ara bé, i lligant amb la pregunta anterior sobre les rutines, aquest estat òptim que la neurociència ens diu que habitualment existeix, cal ponderar-ho amb l’estat anímic dels nostres fills i filles i, un altre cop: hem de ser flexibles durant aquestes setmanes. Per últim, hem d’atendre també a la diversitat. En el meu cas, soc una persona que funciona molt millor als vespres i nits per fer feines que requereixen concentració, i, especialment, hem trobo normalment molt més motivat per fer-les. La motivació ha d’anar per davant d’altres consideracions, sempre que sigui possible, i ara més que mai.

S’està tenint en compte la disponibilitat de temps dels pares per assumir aquest nou rol d’acompanyament?

L’escola ha de fer la seva feina, i aquesta és la d’oferir serveis educatius i recolzament escolar a les famílies. Les desigualtats han existit, existeixen i existiran amb o sense confinament i això no treu que els centres ofereixin activitats, classes online, i d’altres tipus de recursos per tal que els i les estudiants puguin treballar continguts i competències curriculars. És difícil respondre a aquesta pregunta perquè no tenim dades suficients: és diu que un 30% de l’alumnat no està seguint cap contingut online, que de mitjana el 45% dels i les mestres de centres públics no tenen eines ni competències per oferir aquest suport. Però no sabem si darrere d’aquest 30% hi ha alumnes que no tenen internet, que senzillament no fan la feina perquè ningú els recolza com necessitarien o escoles que no poden arribar perquè les plataformes digitals són limitades o senzillament estan desbordats. I el mateix passa amb aquest 45%, que segurament no reconeix la feinada enorme de molts centres i profes que en les darreres setmanes s’han empapat de competències digitals. El que sí que és cert és que en el món educatiu tenim tendència a homogeneïtzar a les famílies fent servir l’ideal de família de classe mitjana amb un capital cultural que s’adapta molt bé als interessos i processos escolars. Però això no és el cas de totes les famílies. D’igual manera, i estic convençut que els centres que atenen més complexitat ho tenen ben present, no es pot homogeneïtzar la realitat de les famílies en el confinament: la gent que teletreballa és molt poc representativa del conjunt de famílies que s’enfronten al terratrèmol econòmic que aquesta emergència sanitària està ocasionant. I això té una influència decisiva en el tipus d’acompanyament que poden oferir als seus fills i filles.

La relació entre pantalles i aula sempre ha sigut controvertida i ara resulta un element, en molts casos, imprescindible per donar continuïtat al curs. Com viu la comunitat educativa aquesta situació?

És imprescindible, és clar. I no crec que hi hagi cap persona que ara com ara és preocupi per aquest tema: és un imperatiu tècnic fer servir les pantalles. A més, com ens recorda un dels informes més recents sobre el tema publicat per l’OCDE i en el que vaig participar, la recerca existent no indica que les pantalles siguin perjudicials pels nens i nenes. És cert que és un tema controvertit, per la seva complexitat i sobretot falta de dades, però ara com ara el problema més important és que no tots els infants i joves hi tenen accés ni ens beneficien d’igual manera dels potencial d’internet i el món digital. Aquesta és, ara com ara, la prioritat que ha de marcar l’acció en el nostre context, com entenc ja s’està fent amb el repartiment de dispositius a les famílies que no tenen internet a casa.

Sabem que les realitats són diverses i complexes, però hi ha algun consell general que es pugui aplicar per facilitar l’estudi des de casa?

Crec que a les respostes anteriors hi podem trobar el consell general que s’hauria de seguir sempre que sigui possible: ser flexibles i prioritzar la motivació dels infants i les i els joves. És una situació difícil per a tothom, i especialment pels nens i nenes, i la prioritat ha de ser sempre el seu benestar. Garantir la seva educació és garantir el seu benestar, evidentment, però les famílies han de tenir present que les competències escolars també s’aprenen en ambients informals i no sempre amb treball explícitament acadèmic. Tret del cas del jovent que s’enfronta a la selectivitat, per raons òbvies, amb la resta ens hauríem de relaxar una mica, prioritzar el bon clima a casa. No és moment ni de barallar-se per un llit que no es fa ni per un full d’equacions que acaba a la paperera.

Creus que aquest hauria de ser un moment per repensar el model d’escola, si tenim en compte la possibilitat de més etapes de confinament a llarg termini?

Qualsevol moment es bo per repensar l’escola. Personalment, a mi em sembla sempre un moment idoni cada cop que es publica un informe PISA i es mostra com el model educatiu es troba estancat, sense dinàmiques reals de canvi per millorar. Hi ha de vegades moltes bones intencions i iniciatives, però molts mecanismes que generen desigualtat no han canviat i l’alumnat en situació de patir més desigualtats educatives no ha vist canvis significatius, tal i com indiquen els informes internacionals. Si bé és cert que vivim un moment en què moltes tendències que estaven més ocultes ara queden al descobert – per exemple, ara sembla que tothom s’ha tornat socialista i es reclama i s’assumeix el paper de l’estat per salvar-ho tot; ara es veu com l’esquerda digital escolar i familiar no és sinó una cara més de la desigualtat –, també és cert que la incertesa i la por pot acabar incrementant la diferenciació escolar, la competència dins el mercat educatiu i, per tant, les desigualtats educatives. Aquesta crisi pot acabar amb un replantejament d’allò públic i del bé comú, i la necessitat per enfortir l’Estat del benestar; també pot acabar, però, amb un replegament conservador que vagi precisament en la direcció contrària: més individualisme, més responsabilitat personal, més campi qui pugui. Encara és aviat per saber què passarà.