La ciudad narrada

“Quan arribava la calor anàvem a la platja. La Sierrita em guiava, travessàvem el carrer Llull, i sempre aterràvem al Camp de la Bota. Quan començava a trepitjar la sorra la veïna s’esbojarrava, corria, reia, i el Pepito es posava a bordar i s’hi tornava boig també, saltant al seu voltant, i la nena xalava...”

“I teníem fàbriques. Moltes fàbriques. Fàbriques que engegaven quan encara feia nit i plegaven Déu sap quan, fins que van arribar els del sindicat, sobretot de teixits i del ram de l’aigua, que una vegada, en època d’eleccions, en una d’aquelles nervioses visites d’en Francesc Cambó a l’Ateneu Regionalista, en una arenga inspirada, se li acudí de dir, o de repetir, que el Poble Nou s’anava convertint en la Manchester catalana. Ho van entendre pocs, ben pocs, però la frase va fer molt efecte, tingué èxit i, durant anys, la gent l’anava repetint com si es tractés d’una gran, d’una sublim sentència”

“Felipe Müller, bar Céntrico, calle Tallers, Barcelona, mayo de 1977. Arturo Belano llegó a Barcelona a casa de su madre. Su madre hacía un par de años que vivía aquí. Estaba enferma, tenía hipertiroidismo y había perdido tanto peso que parecía un esqueleto viviente.
Yo por entonces vivía en casa de mi hermano, en la calle Junta de Comercio, un hervidero de chilenos. La madre de Arturo vivía en Tallers, aquí, en donde ahora vivo yo, en esta casa sin ducha y con el cagadero en el pasillo. Cuando llegué a Barcelona le traje un libro de poesía que había publicado Arturo en México.”

“Els tramvies, en girar de la ronda de Sant Pau cap a la ronda de Sant Antoni, grinyolaven estridents, i encara enyoro aquell soroll segurament irritant i, gràcies a Déu, desaparegut. Avui dia Barcelona és una ciutat força més silenciosa que no pas trenta anys enrere. (...) El nostre balcó era i és una bona tribuna. A la cruïlla del mercat de Sant Antoni, s’hi va instal·lar un piquet d’obrer. Quan passava un tramvia l’esbroncaven i li tiraven pedres, potser, sobretot, si dintre hi viatjava algun esquirol, cosa infreqüent. Una vegada van aturar el vehicle i van intentar de tombar-lo...”

 “Jo mateix sóc un altre. M’anomeneu i m’anomeno / i tot plegat esdevé una raó real. Entre el principi / i la fi de totes les coses, la unitat i la diversitat, / qui pugui remuntar-se a l’origen, trobarà un / univers que no seria res sense la paraula. Entre / les lletres de l’abecedari encara resta molt per descobrir.”

“Una tempesta intermitent havia sacsejat la nit sobre Barcelona. En Tomàs Darné havia dormit malament al seu petit apartament, en un entresòl sota els porxos de la plaça del Mercadal, regirant-se al llit, despertant-se més d’una vegada, fins i tot aixecant-se per mirar una estona per mirar la televisió, i en tornar al llit, a la fi havia aconseguit agafar el son, quan gairebé era hora de llevar-se.”

"Les cases barates d’Horta, com també d’altres que encara quedaven a la ciutat, eren construccions senzilles, d’una sola planta, construïdes amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, per donar habitatges als obrers nouvinguts a la ciutat i a persones que vivien a la muntanya de Montjuïc i que calia reallotjar. Un pas intermedi entre el barraquisme i els pisos suposadament normals. Les cases barates d’Horta, situades al peu del Turó de la Peira, ara dins de Nou Barris, amb les parets blanques, els mínims patis al davant i una vida més aviat relaxada al carrer, mig rural, a en Tomàs sempre li havien cridat l’atenció. Eren a l’altre extrem del que significaven les torres benestants dels carrers propers d’Horta, com Campoamor o el mateix Salses. En Tomàs coneixia l’existència d’una petita capella a les cases barates, l’església de Sant Francesc Xavier. Els seus avis hi havien anat alguna vegada, encara que normalment anaven a la del carrer de Campoamor. L’església de Sant Francesc Xavier era més aviat per a l’humil veïnat de «les cases».”

“Barcelona, como siempre. Unos tíos macizos y unas niñas de una elegancia agresiva navegan por las Ramblas con un aire de tranvías de domingo. Mis ojos maravillados y hasta temerosos se les enredan en las piernas forradas de seda (de las niñas, claro)”.
“Barcelona es una ciudad desagradable. Estoy tentado de añadir que es la última ciudad de la Península. Fea, vulgar, gritona.”

“En los meses de aquella primavera / pasaron por aquí seguramente / más de una vez. / Entonces, los dos eran muy jóvenes /y tenían el Chrysler amarillo y negro. /Los imagino al mediodía, por la avenida de los tilos, / la capota del coche salpicada de sol, / o quizá en Miramar, llegando a los jardines, / mientras que sobre el fondo del puerto y la ciudad / se mecen las sombrillas del restaurante al aire libre, / y las conversaciones, y la música, / fundiéndose al rumor de los neumáticos / sobre la grava del paseo. / Sólo por un instante / se destacan los dos a pleno sol / con los trajes que he visto en las fotografías: / él examina un coche muchísimo más caro / –un Duesemberg sport con doble parabrisas, / bello como una máquina de guerra– / y ella se vuelve a mí, quizá esperándome, / y el vaivén de las rosas de la pérgola / parpadea en la sombra / de sus pacientes ojos de embarazada. / Era en el año de la Exposición.”

“Va observar que la senda continuava fins a una bifurcació, a partir de la qual es podia seguir cap a la muntanya o bé anar a parar a les cases de Torre Baró, un conglomerat anàrquic de construccions, algunes, autèntiques barraques que hi havia al vessant de la muntanya ocult a la ciutat. Més avall de Torre Baró, els blocs de pisos de Ciutat Meridiana, abocats a l’autopista, el ferrocarril, la fàbrica de ciment de l’Asland i les cases de Montcada i Reixac. Allò era part de la perifèria de Barcelona, un paisatge que de deia resultava horrible, d’una lletjor estremidora. De nit, en canvi, la foscor puntejada per alguns llums ajudava a amagar-ho tot.”