La ciudad narrada

“El meu carrer era un dels pitjors del barri, un dels més pintorescos, si es vol, responia a l’historiat nom de carrer de Robadors, carrer dels Lladres, donava molts maldecaps a l’alcaldia del barri: era un carrer de putes, de drogats, de borratxos, de penjats de tota mena, que es passaven el dia en aquesta ciutadella estreta amb olor de pixats, cervesa rància, tahina i samoses. Era el nostre palau, la nostra fortalesa; s’hi entrava per la petita bocana del carrer Hospital, i se’n sortia a l’esplanada d’edificis moderns que fa cantonada amb el carrer Sant Rafel, que s’obria a la Rambla del Raval; enfront, a l’altra banda del carrer Sant Pau, començava el carrer Sant Ramon, una altra fortalesa –entre tots dos, la nova Filmoteca, que se suposava que havia de transformar el barri gràcies a les llums de la cultura i atreure els burgesos de la part alta, els pijos de l’Eixample que, sense les iniciatives geograficoculturals de la ciutat, no haurien baixat mai fins aquí. Naturalment, calia protegir els amants del cinema d’autor i els clients de l’hotel de quatre estrelles de la Rambla del Raval no sols dels desbordaments de la plebs, sinó també de la temptació d’anar de putes o de comprar droga, i la zona, doncs, estava patrullada les vint-i-quatre hores del dia per la bòfia, que molt sovint aparcava la furgo a la desembocadura del nostre Palau de Lladres.”

“El vell arbre va caure / no pels anys. L’abatien / destrals de cims, a penes / baixos graons que duen, / per laberints i cingles, / de naufragis a boscos, / al mur sense cap porta / de la llum on et guardes, / impensable bellesa. / Però mans que coneixen / tot el repòs del bronze / enlairaran per sempre / en flama l’harmonia, / els fràgils sons atesos / pel treball nobilíssim / de lents esguards molt savis: / la forta disciplina / del temps i del silenci, / llargues arrels dels somnis / d’un gran cor immortal.”