La ciudad narrada

“Aquests havien estat els meus carrers la primeria de ser a Barcelona. Aquí hi havia viscut jo tres anys amb una colla d’estudiantes mallorquines, a un pis minúscul ple de mobles immensos i pretensiosos. Al pis de damunt hi vivia una colla d’estudiants americans, que primer havíem sospitat naturalment que eren de la Cia i que després foren amics nostres.
En tots aquells anys, deu ja!, el barri no, que no havia canviat. Qualque paret més escrostonada, el restaurant molt més car perquè havia corregut la fama que era bo i barat. Vaig tenir un atac de nostàlgia que per poc no em fa perdre l’oremus: fins llavors havia seguit el filipí d’esma, automàticament, empresa per un impuls mecànic; ara, per uns instants havia oblidat fins i tot que el seguia. I aleshores em vaig preguntar per què dimonis el seguia.
Però ell ja entrava a una escala fosca i la porta es tancava davant els meus nassos. Les portes si que havien canviat, al barri: d’alumini i vidre, d’un estil funerari, i amb porter automàtic.
Al timbre del segon pis hi havia un rètol petit, escrit a mà: Orient Sunshine. Una casa de relax, segurament.
L’adroguer em mirava encuriosit.
–Busca alguna cosa, senyora?
–Aquí hi viu un filipí, oi?
–Un, diu? Un munt, senyora, una pila... però són bona gent... És una agència de col·locació de minyones, diuen.”

“Atletes d’oficina, gladiadors de bat, / sedentari ramat d’hereus de Grècia i Roma, / laietans de no res propensos al tracoma, / tants com els grans d’arena o les ones del mar, / han bastit el nou temple del culte muscular/ on oficien bípedes de ments insulsa i soma, / que supliquen a veure qui encoixeix o s’eslloma / i a fer la guitza a les guitzes a l’enemic més car...”

“La mar era plana com una planxa d'acer. El sol, ja molt decantat llepava l'aigua amb matisos d'estany, daurava el moll de la Capitania, s'escarxava en sa llanterna i en els balcons de la Barceloneta, que brillejaven entre un bosc de pals. Eren innombrables les barquetes que es creuaven en totes direccions, plenes de gent; les gavines que es llençaven com sagetes damunt la presa, batent les corbes ales sobre l'immens mirall, per a tornar a emprendre el vol tot seguit, dibuixant en l'espai lluminós noves paràboles. En Foix i sos companys van col·locar-se, fent tentines, dins la llanxa. Ja acomodats, començà aquesta a obrir-se pas per entre la negror de petites embarcacions que la voltaven, i s'allunyà seguida d'una doble estela argentada, que frisejava a moments, i altres cops s'estenia llisa i tranquil·la damunt la massa alenant de l'aigua.”

“D’ençà que em vaig veure constret a viure encaixonat en un pis de cent metres quadrats –o potser menys– convisc amb un gos de grandària mitjana. Sé que molts afirmen que tenir gossos en aquestes condicions és no estimar-lo i condemnar-los a presó. (...) Jo crec que si dono al meu gos pa, sostre i jaç de baldraga, ja compleixo com cal. Més encara: amb això pretenc haver-me guanyat el seu agraïment i la seva “adoració”. Perquè jo aspiro, sempre he aspirat, que el meu gos m’adori... Al meu gos: ‘L’orella et començo a retòrcer, / et faig dejunar i no per gust; / vull ésser amb tu una mica injust, / perquè Déu amb mi ho sigui força...”