La ciudad narrada

“Van pujar muntanya amunt, amunt fins al cim, fins que no van trobar més muntanya, i era tan fora de mida lo que passava a l’Esteve, que aquell botiguer sossegat, al veure la ciutat estesa allà baix, a la blavor, amb la blancúria de les cases arrupides sota Montjuïc, amb els braços dels carrers estirant-se sobre els conreus, va tenir un crit d’admiració, i va dir: «Això és espaiós», i espaiós, per a ell, era tant com lo que dirien en deu odes els que són del ram de fer odes.
Realment ho era, d’espaiós. Ho era la vista, ho era la tarda, ho era el sol ponent, ho eren els cors dels que baixaven ubriagats de joventut i relliscant serres avall al braç de l’enamorada. Aquells crits i aquelles guitarres, aquells xiscles i aquell cantar, que no havien parat tot lo dia, ara, amb el frec del capvespre, s’havien anat apagant; però si s’apagaven les paraules s’havien encès els cors.”

“Centenars més d’objectes exciten la curiositat, motiven l’horror o desperten la simpatia. Llargues fileres de calçat en les que les mitges soles s’han anat sobreposant com en la terra les capes geològiques; gàbies abandonades, d’on volaren els aucells, i que esperen per tancar a la presó dels seus ferros altres pobres presoners; trenes ventureres, mústigues i passades, com tretes de les parets d’una ermita on van anar com ex-voto; el segell d’una societat del crèdit que el descrèdit va portar a la bancarrota...”

“Establert a Barcelona, el tema de la ciutat predominarà aviat en la seva producció. Una preocupació l’esperona cada dia més: el llenguatge. És, en especial, pel llenguatge que ell aspira a ser un clàssic. Contra la tendència comarcalista, cara als autors rurals, ell no es limita a escoltar la llengua parlada i a garbellar-la bé, sinó que llegeix els antics i aprèn dels moderns. Dedica una de les seves comèdies a Pompeu Fabra i això és suficient per a fer comprendre com segueix els millors en la tasca depuradora de l’idioma...”

“El llimoner sempre serà, per mi, l’aroma de la tardor, la postguerra. Però, com diu Maria Aurèlia Capmany en el segon volum de les seves memòries: “Això era i no era, era un món feliç i no ho era, potser en realitat tot era tristíssim, però, tampoc ningú et podia robar el sol i el mar i la pell de l’altre.
En aquell pati no existia Franco, ni la misèria ni el càstig. No hi havia gent dolenta. El meu somni era ordenat com els patis interiors d’un quadrat de l’Eixample. Quan un escriptor/escriptora recorda la infantesa posa en ordre la seva vida, i se la inventa.”

“Davant de la joieria Begú, en Vicenç aturà els cavalls, baixà del pescant, i mentre deixava el copalta damunt del seient, veié que la senyora Teresa obria la portella i saltava com una daina. Entre tots dos tragueren el senyor Nicolau del cotxe –”del meu armari”, com deia ell–. (...) El senyor Rovira anà de dret al gra: “Voldria que ens ensenyés una joia, d’allò que se’n diu una joia”. S’havia assegut en una butaca amb el respatller molt dret, que li reposava l’esquena, i pensà que se n’hauria de procurar dues d’iguals. La Teresa mirava les ungles del joier: impecables, ben tallades, lluents.”

“Con su primer sueldo, Fermín Romero de Torres se compró un sombrero de película y unos zapatos de goma para la lluvia y se entestó en invitarnos, a mi padre y a mí, a un plato de rabo de toro que preparaban los lunes en un restaurante que se encontraba a un par de calles de la Monumental. Mi padre le había encontrado una habitación en una pensión en la calle Joaquim Costa, donde, gracias a la amistad de nuestra vecina Merceditas con la patrona, se pudo saltar el trámite de rellenar la hoja de información sobre el huésped destinado a la policía, de manera que Fermín Romero de Torres quedaría lejos del olfato del inspector Fumero y de sus secuaces.”

“I va ser tot mirant el merlot que en Quimet va començar a parlar del senyor Gaudí, que el seu pare l’havia conegut el dia que el va aixafar el tramvia, que el seu pare havia estat un dels que l’havien dut a l’hospital, pobre senyor Gaudí tan bona persona, ves quina mort més de misèria. I que al món no hi havia res com el Parc Güell i com la Sagrada Família i la Pedrera. Jo li vaig dir que, tot plegat, massa ondes i massa punxes. Em va donar un cop al genoll amb el cantell de la mà que em fa ver anar la cama enlaire de sorpresa i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé. Va fer-me un gran sermó sobre l’home i la dona i els drets de l’un i els drets de l’altre i quan el vaig poder tallar vaig preguntar-li:
¿ I si una cosa no m’agrada de cap de les maneres?
T’ha d’agradar, perquè tu no hi entens. I altra vegada sermó: molt llarg. Va sortir molta gent de la seva família: els seus pares, un oncle que tenia capelleta i reclinatori, els seus avis i les dues mares dels Reis Catòlics que eren, deia ell, les que havien assenyalat el bon camí.”

“Per fi, la incògnita s’ha acabat. En la lluita de boxa d’ahir nit a la plaça de braus Monumental entre l’italià Spalla i el basc Paulino Uzcudun, va guanyar aquest últim per punts i va conquerir el títol de campió d’Europa. Podem estar satisfets. De mica en mica, tot va quedant a casa. Una mica més i la raça hispana es menjarà les altres. El cop de puny i el cop de peu i el cop d’estat ens faran tornar sortir el Sol i no es pondrà més. Amén. A còpia de cops, molts serà que no ens despertem.”

Decimos: fue la época en que todos los días me sentaba en el café Doria de la Rambla de Cataluña cuando de hecho nos sentamos allí una tarde por casualidad o porque teníamos una cita con alguien que no apareció y nos quedamos mirando las hojas de los plátanos y los adoquines de la calles y los coches atropellándose y los chicos y las chicas de la academia de la esquina caminando arracimados, con el fondo de edificios y tiendas que hemos visto no solo permanecer sino también variar y sustituir conformando capas y velos de nuestro recuerdo sin apenas ser conscientes de los cambios que se suceden de golpe silenciosos, un balcón convertido en ventana…”