Original pot ser tornar a l'origen, com deia Antoni Gaudí, de la mateixa manera que la radicalitat es pot veure a les arrels. Els artistes d'aquest cicle prenen un llenguatge com el flamenc o les danses tradicionals i en retorcen l'expressió, són veritables arrels que fan de vehicle nutritiu. Com les dels arbres, que es comuniquen sota terra, a més de treure'n aliment per fer créixer les fulles i ampliar el tronc immens, que aquí és el tronc de la dansa.

Igual que l'arrel és porosa i es crea des de la hibridació de matèries nutritives, Laia Santanach i La Chachi, des de dos marcs culturals ben diferents, l'andalús i el català, insuflen vida contemporània a les celebracions tradicionals. Les arrels tradicionals són actualitzades pels germans Víctor i Raúl Pérez Armero, l'un des del cos i l'altre des de la música, a partir d'una memòria compartida que construeix present. Des de les arrels flamenques Manuel Liñán transforma la cobla d'amor en modernitat conceptual. Laila Tafur sap travessar el temps i canta Whitney Houston des d'un tablao flamenc, mentre que el coreògraf i bailaor Juan Carlos Lérida parteix d'una altra cantant per a qui el temps no passa, Cher, i se centra en un element tecnològic de l' auto-tune, que va començar com un ajut per a no perdre el to i es va convertir en una eina per a una desafinació volguda. Així és com els artistes fan canvis en les harmonies tradicionals perquè continuï la seva arrel.