Eva Hobeich és la cap de l'equip jurídic de la Fundació Arrels, una entitat sense ànim de lucre que acompanya les persones que viuen en situació de carrer.
“Les persones que viuen al carrer tenen molts dels seus drets fonamentals vulnerats. El primer, el dret a l’habitatge —i la vulneració d’aquest dret comporta la vulneració de molts altres drets.” Comença així l’entrevista amb Eva Hobeich en el marc de la sèrie “Parlem Amb Defensores”. Denuncia que sovint el sensellarisme no es tracta des del dret a l’habitatge, i això és un error, perquè és el primer dret que està vulnerat.
Eva Hobeich explica que les persones en situació de carrer pateixen moltes discriminacions i que les dones en pateixen moltes més pel fet de ser dones: violències masclistes i sexuals. “Des d’Arrels estem incorporant cada cop més la perspectiva de gènere perquè veiem que existeix aquesta necessitat. Per exemple, hem obert una franja no mixta que vol ser un espai segur on les dones puguin sentir-se còmodes, protegides i lliures.”
Només el 10% de les persones sense llar a Barcelona són dones, Eva Hobeich denuncia que el sensellarisme femení està molt invisibilitzat. “Quan una dona dorm al ras, és perquè ja ha perdut tots els recursos que podia sostenir. El sensellarisme no és només dormir al carrer, també ho és dormir en una habitació cedida, en un lloc resguardat a canvi de favors sexuals, o estar en un recurs que no és permanent o inadequat.”
També destaca que, en el cas de l’aporofòbia, hi ha molta infradenúncia. “Les persones estan centrades en sobreviure, i moltes han perdut la confiança en el sistema. A més, les poques denúncies que es presenten sovint no acaben amb resolucions que contemplin l’aporofòbia com a tal.”
Segons Hobeich, l’administració local té un rol fonamental, perquè és la que més interactua amb aquestes persones. Recorda que existeix una aporofòbia institucional, i cal tenir-la en compte en les polítiques públiques. “Sovint el sensellarisme s’aborda des de la criminalització o la neteja, en comptes de fer-ho des d’un vessant social.”
Finalment, fa una crida a canviar la mirada envers les persones al carrer. “Sovint les culpabilitzem, sense veure les causes estructurals que fan que aquestes persones acabin en situació de carrer. Cal treure’ns l’estigma i entendre que són persones com nosaltres.”
