Drets Socials, Cultura, Educació i Cicles de Vida

La soledat de la gent gran es mira en funció de com es mira la vellesa i com es perceben i es configuren els fenòmens que hi estan relacionats

Les Doctores Mercè Pérez Salanova i Dolores Majón Valpuesta reflexionen sobre la visió negativa de la vellesa i com això fa que, de retruc, la soledat de les persones grans rebi la projeccció d’aquesta visió negativa.

APUNTS PER PROJECTAR MIRADES ALTERNATIVES SOBRE LA SOLEDAT I LA VELLESA

Com es mira la soledat de la gent gran? El nostre punt de partida es podria definir en aquests termes: en funció de com es mira la vellesa i com es perceben i es configuren els fenòmens que hi estan relacionats. Davant d’un escenari cultural que tendeix a mirar la vellesa d’una manera proteccionista i pessimista, en aquest article proposem un recorregut que té la intenció d’estimular la revisió i la reflexió crítica i de generar noves preguntes des d’emplaçaments alternatius. Per fer-ho, introduïm tres angles que ens permeten apropar-nos a un fenomen tan complex com és la soledat en la vellesa. Aquests angles són el lloc que s’atorga al subjecte, els enfocaments sobre les situacions de soledat, i les responsabilitats d’origen i d’acció.

El lloc atorgat al subjecte

Ens preguntem mai com perceben les persones la seva pròpia realitat social? Com ens expliquem que algunes persones integrin la soledat en les seves vides? Totes dues preguntes subratllen la rellevància de les realitats intrínseques de la gent gran que viu sola. I alerten que aquestes realitats no sempre es corresponen amb les representacions que en fem. Per això, és possible que aquestes vivències s’interpretin inadequadament i que això desemboqui en intervencions ineficaces o perjudicials per als individus (Victor, 2015).[1]

De vegades oblidem que la gent gran són subjectes amb una història singular que han construït en la seva vinculació amb l’entorn al llarg de la seva experiència vital. Si no prenem en consideració com se sent el subjecte i com percep la seva pròpia existència social, i continuem centrant-nos en la configuració objectiva de la soledat, mai no superarem les limitacions associades als processos de naturalització d’aquest fenomen social. En aquest sentit, la incorporació d’unes perspectives més interpretatives i en construcció facilita entendre la soledat com un fenomen complex i ambigu, que es pot percebre i analitzar des d’una gran amplitud de prismes (Gajardo, 2015).[2]

Tal com assenyala el psicòleg canadenc Jules Bureau (2009),[3] som soledat i relació. Sovint és l’expectativa de la mirada benèvola de l’altra persona el que porta a aturar que les persones es decantin per la soledat; es podria dir que, sense aquesta mirada, correm el risc de desaparèixer d’aquest món. Alhora, hem de considerar que la soledat és el lloc de la subjectivitat i una condició necessària per al desenvolupament de la nostra marca particular d’existència i vitalitat, la nostra individualitat. L’autor també planteja que la capacitat d’estar en contacte amb l’altre fins i tot es pot considerar una condició essencial per a l’èxit de la soledat triada.

Quan explorem noves mirades envers la soledat entre la gent gran, emergeixen com a murs les visions negatives d’aquest sentiment. No hi ha relat a favor de la soledat. L’absència d’aquest relat pot comportar diversos efectes entre qui la pateix: sentir vergonya o valorar-se com a incapaços; no voler que se’ls reconegui en aquesta circumstància i, en conseqüència, allunyar-se de les persones i de les iniciatives que els identifiquen d’aquesta manera. També poden necessitar un temps més lent per situar-se davant d’una proposta. El temps assignat a la detecció i la connexió, més llarg del previst, és expressiu d’una situació que podríem anomenar “sense demanda expressada”, però en la qual també és pertinent reconèixer que la persona necessita elaborar per què i com s’apropa a aquesta proposta sense sentir-se marcada per aquesta valoració negativa. Per això, postulem la importància de dos punts: traçar vies que encoratgin i propiciïn visibilitzar la soledat en les seves expressions variades, i estendre la idea que cada persona té el potencial d’aprendre a sentir-se bé quan està sola. Amb aquesta orientació i en plena crisi de la covid-19, sorgeix a Leeds (Regne Unit) la iniciativa de compartir històries de gent gran a través d’una revista. Shine Magazine,[4] de freqüència quinzenal, es presenta com un espai creat perquè les persones aportin com les ha fet sentir la soledat, com les ha afectat i quines estratègies han emprat per afrontar-la; i, també, per recordar l’amabilitat i el suport entre el veïnat durant el confinament, així com per ajudar a incorporar-ho en la vida més enllà de la covid-19.

Els enfocaments

Mitjançant l’aplicació dels enfocaments més interpretatius esmentats en l’apartat anterior, el concepte de soledat es pot replantejar com un concepte dinàmic i més permeable, i es poden superar les característiques de neutralitat i invariabilitat que habitualment s’hi associen (Gajardo, 2015). En aquest sentit, apreciar la naturalesa reversible de les situacions de soledat contribueix a modificar la percepció d’aquesta soledat, a apreciar-la no com quelcom estàtic sinó com un procés que evoluciona, que transita. La situació de soledat no és un fet inherent a la vellesa i tampoc no és independent de les experiències de vida. Segons Ejlskow et al. (2020),[5] les adversitats en les relacions socials durant la vellesa es podrien explicar mitjançant la influència d’experiències de vida anteriors. Això fonamentaria intervencions per reduir la soledat centrades a explorar les experiències prèvies de l’individu en les seves relacions socials i, alhora, a avaluar com afecten les seves respostes en els entorns socials actuals.

Soledat triada? Soledat no volguda? La persona pot triar la seva soledat o bé adaptar-se a una condició que se li imposa; en aquesta circumstància, la soledat imposada pot prendre ràpidament el caire de l’aïllament i desembocar en un sentiment d’exclusió acompanyat de la por de perdre el control sobre les relacions amb les altres persones. Bureau (2009) també assenyala que en la seva soledat cada persona té el potencial d’establir aquest contacte evolutiu amb si mateixa, que no és un retraïment ni un obstacle per a la qualitat dels vincles que manté amb les altres persones. Així mateix, aquesta possibilitat d’evolució s’ha d’abordar no només com quelcom que depèn de l’individu, sinó també considerant les característiques dels contextos pels quals transitem les persones. Volem posar èmfasi en el fet que l’acostament a la soledat ha d’integrar el coneixement dels entorns en els quals viuen les persones. Només si reflexionem sobre la influència dels factors individuals i socials podrem identificar l’etiologia del problema en qüestió (Delisle, 1988).[6]

La cronicitat i la naturalesa inestable de la soledat i l’aïllament social han estat àmpliament reconegudes (Smith i Victor, 2019).[7] Totes dues característiques reclamen el desenvolupament d’enfocaments canviants. Com afavorir la incorporació d’aquesta naturalesa inestable de la soledat? En aquest sentit, defensem la idoneïtat d’encoratjar enfocaments que articulin la perspectiva comunitària i la personalització en les intervencions. La proximitat, característica bàsica de l’enquadrament comunitari, permet treballar amb el conjunt “persones-entorns-canvis” i, també, que aquest conjunt emmarcat en la vida quotidiana, en els moments comuns i en els excepcionals, es constitueixi com el nucli a l’hora de pensar i dur a terme les actuacions.

Al llarg dels primers mesos de la pandèmia de la covid-19, nombroses persones i grups, partint d’iniciatives anteriors o d’una manera espontània, han posat en marxa moltes accions diverses de suport i ajuda. Algunes de les que s’adreçaven a gent gran que vivia sola es van trobar amb persones que, tot i viure soles, no se sentien soles i que agraïen vivament els ajuts; o van connectar amb persones que al principi hi desconfiaven, però que més endavant descobrien en el seu veí desconegut una persona amable i solidària. Es tracta d’iniciatives que, a banda d’enfortir la comunitat, ofereixen possibilitats d’aprenentatge per eixamplar la nostra mirada cap a la soledat des d’emplaçaments diferents. En aquest sentit, és interessant esmentar SOLIVID,[8] un projecte col·lectiu de dades obertes sobre iniciatives de solidaritat ciutadana que està permetent la construcció d’un mapa col·laboratiu i d’un banc de recursos en línia sobre les iniciatives solidàries davant de la crisi de la covid-19.

Concloem l’angle dedicat als enfocaments situant-nos en el pla de la intervenció amb gent gran a través del programa “Sempre acompanyats”,[9] de l’Obra Social ”la Caixa”. Es tracta d’una actuació que ofereix un marc metodològic sistematitzat, centrat en la comunitat i en la seva articulació, en el qual s’atorga un valor clau a les històries de vida, desitjos i interessos propis, així com als recursos personals de la gent gran.[10]

Les responsabilitats

Per què interessa estudiar la qüestió de la responsabilitat? Aquesta exploració pot proporcionar informació sobre com és la construcció de responsabilitats, rols i posicions de la gent gran en la societat contemporània (Townsend, 1981).[11] Qui té responsabilitats en la soledat? Els individus, la seva gent propera, les institucions públiques siguin quines siguin, independentment del seu àmbit competencial? Si ens centrem en les institucions públiques, introduïm dos contextos diferents: Gran Bretanya i Suècia. En el seu informe del 2017, la Jo Cox Commission on Loneliness[12] fa patent el desafiament que comporta el lideratge nacional sobre la soledat a la Gran Bretanya i el defineix en aquests termes: les institucions públiques no poden abordar el fenomen unilateralment, però sí que poden tenir un paper a l’hora de galvanitzar els actors clau, catalitzar accions i avaluació i responsabilitzar els agents que hi han d’actuar. Si ens situem a Suècia (Agren i Cedersund, 2020),[13] la soledat entre la gent gran es concep com una qüestió de caràcter col·lectiu i institucional, amb responsabilitats en els àmbits local i nacional. D’acord amb això, són les institucions les que reben l’agència, per si mateixes i per d’altres, i es reconeixen amb capacitat per triar entre accions diverses i també per dur-les a terme. A banda d’aquestes formulacions, podem preguntar-nos: com ubiquem la responsabilitat fora de les institucions públiques? O bé, quins actors clau es tenen en compte i quins no s’hi estan tenint? Situar les responsabilitats exclusivament en determinats estaments no és innocu. Entre els riscos, es pot assenyalar la deslegitimació d’altres formes d’acció aferrades a la comunitat i el reforçament d’una posició “victimitzant” de la població de gent gran en desposseir-la de la seva capacitat d’agència.

La manera de concebre les responsabilitats no és aliena als enfocaments ni al lloc que ocupen els subjectes, que són els angles que hem introduït anteriorment. La ruta cap a mirades creatives sobre la soledat entre la gent gran comporta preguntar-nos per la seva participació: la de les persones que pateixen amb la seva soledat i la de les persones solitàries, i, per descomptat, la participació de la gent gran en la seva diversitat. Postulem que l’abordatge de la soledat s’ha de pensar des de les relacions i, per tant, des de les persones i les dinàmiques socials. En aquest sentit, els avenços en les vies de participació que nodreixen propostes plurals en objectius i en maneres de fer són imprescindibles.

Experiències com les desenvolupades per Doran i Buffel (2018)[14] promovent la corecerca feta per gent gran ens ofereixen emplaçaments alternatius per discórrer sobre la participació. Per a algunes persones, aquest tipus d’experiències eren impensables i, tot i que les llegeixen o les escolten, consideren que són excepcions “molt excepcionals”.  Cal que estenguem nous marcs per entendre que la participació també transita, també evoluciona. A Barcelona, el recorregut del Consell Assessor de la Gent Gran posa de manifest avenços assolits i fortaleses per afrontar transicions; els treballs organitzats al voltant de les diverses edicions de la convenció “Les veus de les persones grans”[15] són demostratius de tots dos aspectes (Pérez, 2020).[16] En línia amb enquadraments que situen les veus de la gent gran al centre, és molt suggeridor el projecte “LKaleak”[17] inscrit en el Pla de ciutat Donostia Lagunkoia. “LKaleak” té l’objectiu d’identificar noves maneres de teixir xarxes de suport en la pròpia comunitat que facilitin les cures i que ajudin les persones que viuen situacions de vulnerabilitat.

A tall de conclusió

En un escenari cultural en què la visió de la vellesa se sol associar amb aspectes negatius, la soledat de la gent gran rep la projecció d’aquesta visió negativa. Per això, postulem la urgència de desenvolupar una reflexió crítica que impulsi mirades i pràctiques alternatives en les quals es reconegui la complexitat d’aquest fenomen social.

Quan ens permetem pensar que la soledat és de tothom, estem esbossant un emplaçament alternatiu per explorar la soledat obrint dues vies. La primera via ens dona accés a parlar sense tabús sobre estar sol o sentir-se sol i a tractar la soledat amb perspectives variades i innovadores. D’altra banda, amb la segona via accedim a la possibilitat d’observar la soledat en el seu doble vessant, individual i social, i d’apreciar-hi les vivències, les relacions, els subjectes i les comunitats, així com les dinàmiques socials. Es tracta d’obertures que ens permeten apropar-nos a la varietat de maneres de viure la soledat i de vincular-nos amb les altres persones, així com reconèixer tant la soledat que fa mal com la que permet a la persona connectar amb si mateixa.

Dra. Mercè Pérez Salanova. Institut de Govern i Polítiques Públiques, Universitat Autònoma de Barcelona

Dra. Dolores Majón Valpuesta. Centre de Recerca sobre l’Envelliment, Universitat de Sherbrooke

[1] C. Victor (2015). “Loneliness and later life: Concepts, prevalence and consequences”, a A. Rokach i A. Sha’ked (ed.). Addressing loneliness: Coping, prevention and clinical interventions (p. 185-204). Nova York: Routledge.

[10] Fundació ”la Caixa” (2020). Manual del programa “Sempre acompanyats”.