Urbanisme, Transició Ecològica, Serveis Urbans i Habitatge

La superpoblació de coloms pot arribar a causar un problema de salut pública, ja que algunes aus poden patir malalties o ser portadores d’agents patògens que es transmeten als humans (zoonosi).

Així mateix, els coloms degraden el patrimoni arquitectònic, el mobiliari urbà i la vegetació. També provoquen problemes als edificis i habitatges particulars, als llocs d’emmagatzemament de gra i als jardins (detecten les llavors acabades de plantar i se les mengen).

En algunes zones, quan els cultius són molt a prop de les ciutats, poden crear problemes a l’agricultura, ja que algunes aus es poden desplaçar a aquests llocs per alimentar-se.

Quan la densitat de coloms en una ciutat supera el nombre considerat tolerable (de mitjana 300-400 coloms/km2, encara que pot variar segons les característiques de la ciutat), és necessari establir mesures per controlar-ne la població.

Per reduir la població de coloms en un lloc determinat, es pot intervenir de maneres diferents que podem agrupar en:

- Modificació de l’hàbitat (reduint els recursos alimentaris, la disponibilitat d’aigua, els llocs de descans i els de nidificació).

- Augment de la mortalitat (captura i eliminació, increment dels predadors...).

- Reducció de la fertilitat (eliminació dels nius o ous, esterilització...).

Hi ha nombrosos mètodes de control, però per escollir-ne un o un altre cal estudiar, en primer lloc, la població per conèixer-ne les variables poblacionals, especialment les que fan referència a la densitat, a la reproducció i a la migració, així com determinar l’àrea utilitzada, els moviments i les zones d’alimentació, de cria i de descans.

Només d’aquesta manera serem capaços d’establir unes mesures de control eficaces. Segons es tracti d’un control local (problemes molt localitzats) o d’un control general (problemes presents a la major part de la ciutat), s’han d’establir diferents mesures.

El colom és una espècie l’estratègia de supervivència del qual es basa en el fet que, malgrat que pateix una alta taxa de mortalitat juvenil, es compensa amb una taxa reproductiva encara més gran.

Les modificacions de l’hàbitat desplacen el problema a altres zones i l’augment de la mortalitat és ineficaç, ja que els individus que queden aprofiten els recursos alimentaris i d’espai per augmentar la seva reproducció.

Reduint la fertilitat mitjançant l’esterilització s'aconsegueix reduir considerablement l’aportació de nous individus i l’alta mortalitat pròpia de l’espècie fa que es redueixi la població.

La nicarbazina està inclosa en el grup dels carbonílics, que pertany als anticoccidians. És un complex equimolecular de 4,4’dinitrocarbanilida (DNC) i 2-hidroxi-4,6-dimetilpirimidina (HDP).

Es tracta d’una pols groga pàl·lida, sense sabor ni olor i poc soluble en aigua, però soluble en alcohols i alguns dissolvents orgànics.

La nicarbazina és una substància que s’utilitza des de fa molt temps per al control de la coccidiosi en els pollastres de carn.

En gallines ponedores, la seva utilització com a coccidiostàtic ha posat en evidència, d’una manera totalment reversible, un efecte inhibidor de la funció productiva i reproductiva, amb una reducció de la producció d’ous.

El primer estudi científic sobre l’efecte de la nicarbazina en l’activitat reproductiva del colom va ser una experiència desenvolupada a l’Institut de Clínica Mèdica Veterinària i l’Institut d’Anatomia Patològica Veterinària de la Universitat de Parma per part de Martelli et al., l’any 1993.

Aquest compost produeix un desequilibri hormonal que afecta de manera molt important la producció (disminució de la posta) i la qualitat dels ous.

Provoca:

- Disminució del pes.

- Reducció del gruix de la closca.

- Despigmentació de la closca dels ous de color marró de les gallines ponedores.

- Clapejat del rovell. Apareixen taques blanques a causa del pas de líquid des de la clara fins al rovell, ja que s’incrementa la permeabilitat de la membrana d’aquest darrer.

La ruptura de la membrana del rovell causa la barreja amb la clara, de manera que s’alteren les condicions necessàries per al desenvolupament viable dels embrions. Això afecta el creixement dels pollets i se suposa que també n’afecta el metabolisme, ja que augmenta la temperatura rectal, per la qual cosa s’altera la fecunditat.  S’ha observat, a més, que ocasiona hipoplàsia de les cèl·lules espermatogèniques i absència de cèl·lules espermàtides.

Els efectes tòxics en les aus desapareixen una vegada es retira el fàrmac de la dieta. Per tant, la nicarbazina només té efecte inhibidor de la reproducció en les aus i això es produeix com a conseqüència d’un efecte secundari a causa de l’administració diària d’una determinada dosi, que desapareix al cap de quatre dies.

Els dos components de la nicarbazina són absorbits per separat a l’aparell digestiu de les aus. La DNC s’absorbeix amb més rapidesa, encara que desapareix més lentament dels teixits que l’HDP. La DNC s’elimina fonamentalment amb els excrements i per això s’utilitza com a marcador per a l’estudi de residus.

Perquè un medicament sigui registrat i se n’autoritzi la utilització en un país europeu ha de demostrar que és segur, eficaç i de qualitat i puresa establertes i ha d’estar correctament identificat i acompanyat de la informació adequada (Directiva 2004/28/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 31 de març de 2004).

Aquest producte està registrat a Itàlia i a Bèlgica i compleix amb la normativa europea. La nicarbazina també està registrada i es comercialitza als EUA per controlar coloms i oques canadenques des de l’any 2005. Per a la seva aprovació als EUA va haver de passar controls exhaustius per part de l’EPA, la qual classifica la seva toxicitat igual que la de sucre (vegeu l’EPA Fact Sheet, Nicarbazin Conditional Registration, de novembre del 2005).

La nicarbazina es comercialitza sota la denominació comercial d’OVISTOP i els seus genèrics. Es tracta d’una especialitat medicinal d’ús veterinari distribuïda pel laboratori ACME DRUGS, SRL (Cavriago, Itàlia).

El producte disposa d’una patent europea i està registrat a Itàlia i a Bèlgica, on les autoritats competents l’han classificat com a especialitat medicinal d’ús veterinari segons el que s’estableix en la normativa reguladora europea, ja que no s’ha observat cap acció biocida.

La indicació única i expressa per a la qual s'ha aprovat és la d’anticonceptiu per a coloms i l’espècie de destinació són els coloms urbans. S’utilitza sota el procediment de prescripció excepcional establert en el RD 109/1995, de 27 de gener. La utilització d’aquest procediment es duu a terme després d’haver consultat l’AEMPS (l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris).

La nicarbazina es va començar a utilitzar a Itàlia fa quinze anys. A Catalunya, l’any 2004 es va fer una prova pilot finançada per la Diputació de Barcelona a les localitats de Granollers i Calella, amb resultats molt satisfactoris.

Actualment, s’utilitza a Arenys de Mar, Artés, Badia del Vallès, Capellades, Cardona, Cassà de la Selva, Castellar del Vallès, Guissona, Igualada, Molins de Rei, Olesa, la Pobla de Claramunt, Puigpelat, Puig-reig, Ripoll, Sant Quirze de Besora, la Seu d’Urgell, Solsona, Sant Vicenç de Castellet, Vilafranca del Penedès, Alacant i València.

Segons el prospecte del producte aprovat en el seu registre, la dosi diària perquè la nicarbazina tingui l’efecte desitjat de reducció de la fertilitat i serveixi com a mètode de control és el subministrament de 10 g de producte per colom present en el punt d’administració.

El tractament se subministrarà als coloms mitjançant un dispositiu automàtic de dispensació, del qual hi ha dos models segons el lloc en què s’instal·li: a la via pública o en alçada (teulades).

Els dispensadors disposen d'un dipòsit per al producte, amb una capacitat de 30 kg, aproximadament, i un motor que s’encarrega de la dispersió del tractament a 2-3 m a l’hora programada.

El lloc d’instal·lació dels dispensadors s’ha triat en aquelles zones que presenten una concentració de coloms més important, la qual cosa implica que en les proximitats (menys de 300 m) els coloms ja tenen els seus llocs d’alimentació i reproducció.

No. La concentració de nicarbazina del producte és la necessària per causar l’efecte inhibidor de la reproducció, però fa que sigui físicament impossible consumir la quantitat de producte necessària per provocar una intoxicació. Al cap de pocs dies de no consumir aliment amb nicarbazina, aquesta desapareix de l’organisme.

La durada del tractament amb nicarbazina és de vuit mesos l’any, des del 15 de març fins al 15 de novembre. La distribució es durà a terme durant cinc dies a la setmana, de dilluns a divendres, a primera hora del matí, quan les necessitats alimentàries dels coloms són més grans.

El primer any de tractament s’espera una reducció al voltant del 20-30% (encara que hi poden haver fluctuacions segons les zones) i, després de 4-5 anys, del 80% de la població inicial.

Quan els coloms ingereixen nicarbazina, a diferència de la progesterona, la metabolitzen ràpidament i es dissocia en els dos components, la DCN, que és el component actiu, i l’HDP, que permet que s’absorbeixi a l’intestí de les aus.

Quan no està en complex amb HDP, els agregats de DNC formen partícules massa grans per a la seva absorció a l’intestí, per la qual cosa no tenen cap efecte sobre l’animal que consumeixi la DNC.  Això també passa quan la nicarbazina es dissol en aigua o passa a la superfície del terra.

A més, la quantitat de nicarbazina i dels seus metabòlits eliminats a l’ambient per una població de coloms tractats amb la dosi indicada resulta 100 vegades inferior al límit indicat per la normativa europea vigent en matèria d’environmental risk assessment (ERA), que fixa aquest límit per a l’esmentada substància en 10 µg per quilogram de terreny. La persistència en l’ambient és limitada a causa de la sensibilitat als rajos ultraviolats.

Si un rapinyaire consumeix un colom tractat està ingerint la nicarbazina de forma dissociada i conseqüentment inactiva perquè no podrà ser absorbida.

A més, la nicarbazina s’absorbeix en el cec de l’intestí gros, el qual falta o és rudimentari en les aus rapinyaires diürnes.

Tot i així les restes de nicarbazina inactiva que pugui consumir són irrellevants a causa de l’escassa quantitat que en queda als teixits i als òrgans dels coloms (vegeu United Nations World Health Organization (WHO), Food & Agriculture Organization (FAO), Joint Expert Committee on Food Additives (JECFA), Evaluation of Certain Veterinary Drug Residues in Food (Nicarbazin). Sèrie 888, pp. 66-72. 2000). 

Es van trobar les concentracions de nicarbazina següents en coloms tractats amb el producte:

Per tant, un depredador ornitòfag consumiria 0,30-0,45 mg de nicarbazina, una dosi 20 vegades inferior a la dosi mínima necessària perquè tingui qualsevol efecte.

De la mateixa manera, el consum de producte a través del contingut no digerit del pap i els intestins de la presa també podria considerar-se un mitjà d’exposició. Tanmateix, a diferència d’un tòxic, el consum d’un colom amb producte no digerit no constitueix ni tan sols una dosi única per a un rapinyaire. Es requereix una dosi adequada i una durada adequada per aconseguir un efecte anticonceptiu.

Per tant, una femella de falcó pelegrí de 1.500 g requereix cinc vegades la dosi d’un colom de 300 g i hauria de consumir cinc coloms per dia.

A més, la dosi s’ha de proporcionar diàriament, durant un mínim de cinc dies, per aconseguir un nivell d’anticonceptiu en sang. És a dir, el falcó hauria de consumir el producte no digerit en el contingut intestinal de 25 coloms en cinc dies per aconseguir el nivell d’anticonceptiu a la sang. Aquest escenari és extremament remot.

Durant el període de tractament es duran a terme comprovacions periòdiques per determinar el nombre de coloms tractats a cada punt d’administració i recollir les variacions que es vagin produint, amb l’objectiu de fer un ajustament de la dosi que es distribueix i optimitzar la utilització del producte.

La dosi de producte suposa un 30% de la dieta diària dels coloms. Programant la distribució a primera hora del matí s’assegura que es consumeixi tot el blat de moro tractat dispensat i que no quedi al mig.

En els assajos que ha hagut de passar la nicarbazina per a la seva aprovació per part de l’Agència de Protecció Ambiental (EPA) dels Estats Units, es demostra que els efectes tòxics sobre els organismes terrestres i aquàtics són a la categoria més baixa, fins i tot en concentracions més grans que les utilitzades per al control de la reproducció.

Respecte a les espècies granívores, la mida dels grans de blat de moro impedeix que els puguin ingerir altres aus de mida inferior a un colom.

Per a les aus de mida igual que els coloms, en ajustar-se la dosi al nombre de coloms que hi ha al lloc, la voracitat i agressivitat propis de l’espècie fan que la ingesta del producte per part d’altres espècies sigui puntual, la qual cosa causarà una desparasitació de coccidis i no l’esterilització.

Perquè la nicarbazina tingui efecte esterilitzant, la ingestió ha de ser continuada i a partir de certa dosi diària.

Els estudis de toxicitat en mamífers i aus que van rebre una dosi de nicarbazina a curt i llarg termini van revelar efectes mínims. Els efectes adversos en animals generalment s’han observat només després d’un any de tractament o més, la qual cosa no és possible quan es duu a terme durant vuit mesos aproximadament.

De totes maneres, el tractament implica un seguiment i un control dels punts de dispensació per estudiar el possible ús per part d’altres espècies. En qualsevol cas, aquestes espècies tenen un període de reproducció limitat a un parell de mesos durant els quals, si es verifica que hi ha risc, es pot interrompre temporalment el tractament dels coloms.

Els estudis de l’OMS indiquen que els mamífers (inclosos els humans) haurien de consumir quantitats enormement elevades del producte per manifestar efectes tòxics.

Segons l’EPA (l’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units), basat en les dades toxicològiques orals agudes d’LD50 de la rata i per al producte americà (2.500 ppm), amb una concentració de nicarbazina tres vegades superior al producte europeu (800 ppm), una ingestió única aguda per a un nen (15 kg) hauria d’excedir 60 kg de producte i per a un gos (10 kg), 40 kg de producte per causar efectes letals en el 50% de les persones que el consumissin.

El producte utilitzat a la ciutat de Barcelona no implica pràcticament cap risc, ja que només té efectes tòxics a partir de 12 kg de producte per cada quilogram de pes. Perquè sigui tòxic en una persona és necessari que s’ingereixin més de 750 kg/dia de producte. En conseqüència, el consum diari de producte no és possible, així com ingerir una quantitat de producte que pugui ser problemàtica.

D’altra banda, una persona que consumeixi 100 g de fetge que contingui 670 µg/kg de nicarbazina, en rep una dosi de 67 µg, que està per sota de la dosi ingerida recomanada de 24.000 µg per a una persona de 60 kg.

No, ja que el gra de blat de moro tractat amb nicarbazina està recobert d’una silicona alimentària que repel·leix l’aigua, fet que fa que, encara que estigui moll, la nicarbazina continuï al gra de blat de moro.

En el cas hipotètic de contacte directe de nicarbazina en pols amb els ulls, l’esbandida amb aigua és suficient.

Sí, la col·laboració ciutadana és important pels motius següents:

- Controlar el funcionament dels dispensadors.

- Participar en el registre d’incidències i les seves possibles solucions.

- Reduir l’alimentació directa i controlar l’alimentació indirecta eliminant les restes de menjar a terra.

- Informar de la localització de construccions abandonades i obertes que facilitin la nidificació.