Alicia García Núñez (Elx, Alicante, 1981)
Tinc el costum d’acudir a Monique Wittig amb la cèlebre “Les lesbianes no som dones” o a la bona de Simone (de Beauvoir) amb la coneguda “Dona no es neix, es fa” com a referència per reflexionar sobre la meva identitat. És una manera com qualsevol altra d’expressar que el gènere és una construcció social i que, si m’he d’incloure en algun sac, etiqueta o concepció seria, probablement, a la de “no-binària”.
Formo part dels afores, soc dona-no-dona, segueixo rebent insults pels carrers de Barcelona per la meva identitat sexual.
Soc poeta, artista visual, sonora i performer. Vaig començar a escriure poesia, abans de llegir-la amb certa compulsió, amb 14 anys. Amb l’edat, he anat nodrint-me de referències com a creadora a través de múltiples lectures de les meves contemporànies. Quan vaig començar a escriure vaig triar el pseudònim d’Álex Bohe, conscient que l’allò masculí (l’androgínia, un nom que representava ambdós gèneres) podria obrir-me més portes, apropar-me a més lectores i lectors. No va fer falta que ningú m’expliqués les regles del joc literari per saber, sent adolescent, que ells i els seus sentiments eren els considerats universals. No ho serien els meus. Jo, dona. No-dona
Alicia G. és la performer, l’artista visual i sonora. Alicia G. Núñez és la periodista. Alicia García és aquella noia tan maca d’atenció al client, la consultora d’igualtat. Alicia García Núñez, la poeta. Alicio és com l’anomenen alguns bons amics.
Totes tenen importància, exerceixen la seva funció.
L’heteronímia és per a mi un recurs més des del qual construir múltiples identitats, explicar el trànsit, diferents cares d’aquesta mateixa Alícia, Alicio.
