La Gertha / Javi (Sabadell, 1994)
Els meus amics de tota la vida sempre em pregunten el mateix quan estic muntada: “T’importa si et dic Javi? És que em surt natural”. I la gent que m’ha conegut primer com a Gertha i posteriorment com a Javi en molts casos no coneix el meu veritable nom, i directament em diu així, Gertha.
La meva resposta és sempre la mateixa. Són dos noms que engloben un mateix cos, una mateixa ment, dues personalitats que coexisteixen en el mateix cervell. Simplement, una li guanya protagonisme a l’altra depenent del context en què em trobo, així que si em dius Javi estant de “Gertha” o em dius Gertha estant de “Javi”, SEMPRE em sentiré identificat, i SEMPRE respondré amb el mateix somriure.
Recordo que des de petit he tingut inquietuds que socialment s’atorguen a un paper més femení i que, d’altra banda, em sentia igual de còmode amb la meva part masculina. Simplement, no em plantejava res, em sentia bé sent jo. Fins que comences a créixer i la teva família, amics i coneguts comencen a ficar-te al cap pensaments tòxics, dient-te què és el que s’espera de tu com a “nen”. Aquí és on realment es crea controvèrsia, comences a amagar interessos, a construir una façana que impedeixi sentir-te desprotegit davant la societat que t’envolta. I únicament passa perquè hi ha una falta d’interès cultural i social enorme. La negació és més fàcil que l’acceptació o la normalització.
En el meu cas, el fet que ara visqui al centre de Barcelona ha impulsat d’una manera bestial la manera en què m’expresso com a persona. Em sento còmode vestint d’una forma determinada, maquillant-me si em ve de gust o simplement ser jo mateix.
