Personaje Personaje (Quito, Equador, 1991)
Penso -que és tant una activitat com un pensament des del sentir- el meu treball en un recorregut entre l’arrel, els assentaments més breus i la nova localització que habito. La meva identitat, en un sentit anàleg, té molt a veure amb el meu origen i amb aquella terra en què no hi soc, però que és llavor, tot i que creixi en una altra.
No parlo de la terra del nacionalisme ni de la del patriotisme. Parlo de la terra de l’hort, d’allò fèrtil, d’allò íntim i, per tot això, del constant retorn. La meva relació amb ella és a través del simbolisme, de les xarxes socioculturals i també de la vida on ha estat possible. De fet, si parlo de “la meva terra” amb els seus noms convencionals es perquè el Regne i les nacions blanques insisteixen en mantenir actuals les cremors que fan a totes les persones que venim dels suds globals, els seus objectes dispensables, les seves mines de recursos, els seus accessoris exòtics i els trofeus a la persistència dels seus triomfs colonials. Tan de bo no necessitéssim ni ser el recordatori de les seves vergonyes i responsabilitats i, per a nosaltris, la insistència ni l’esgotadora resistència del dia a dia no nadiu.
Tot i això, aquí estem, amb els nostres passaports imposats, els nostres fenotips resistents, els nostres accents inquebrantables, els nostres escarafalls desordenants i les nostres arrels tan llargues com adaptables. Som així, com les patates, els cacauets, els alls i tantes altres generacions de vides segrestades i benvingudes en aquests falsos dominis de la ficcional blanquitut.
Aleshores, jo no només crec en la resistència radical, sinó en un teixit intersticial en què, com la mala herba, on aquesta nació de classes blanques heteronormades es fractura, ens obrim pas. I com és en aquestes fissures infectades de vida on operem, sé, treballo i soc on relacions més híbrides, terres més fèrtils, lectures més transversals i existències més companyes es fan també més possibles.
