Pol Guasch (Tarragona, 1997)
Escriure és un exercici per fer front a la complexitat. Buidar l’estereotip. Combatre el prejudici. Confiar en la possibilitat d’una creació nova, d’una creació altra. Creure en les paraules per sargir noves estratègies, sí, però també per ocultar allò que soc (què soc?) i obrir una escletxa fonda, inexplorada, desconeguda. I aquí es couen també el sexe, el gènere, les mans que s’obren buides davant de l’altre, davant de mi: la poètica (la meva?) existeix perquè alguna cosa es mou, em frega, m’acaricia, em burxa. I escriure, aleshores, és una conseqüència que té forma de pregunta: tot això, per què és així? Per què el sexe no és un? Per què el gènere fa mal? Per què el cos m’estiba, i m’enfonsa, i em replega, i després em fa surar? No una resposta, un indici mai prou clar. Torna, dic, torna, torna, torna. La llengua, el cos, aquestes línies; potser escriure deu ser això, anar un pas per davant de les paraules, i excedir així altres cotilles: multiplicar el sexe, expandir el gènere, habitar un lloc que no existeix, encara.
