Virginia Ice (Badalona, 1996)
Des de petita em va costar integrar-me amb la resta de nens. No m’agradaven les coses que haurien d’agradar-li a un nen petit. Mai em va entusiasmar el futbol, preferia dibuixar o jugar amb nines.
Durant molts anys, el meu gènere em va separar del món en molts sentits. Sentia que només podia ser jo mateixa quan estava sola, així que vaig fer tot el possible perquè em deixessin en pau.
Entendre el meu gènere i la meva identitat m’ha portat a la gent que sí m’ha entès. També a mudar-me a Barcelona, perquè un poble petit no és lloc per a una persona queer. A Barcelona he florit, poc a poc, i he anat acceptant la complexitat i la bellesa de la persona que soc en realitat. He deixat de fugir del meu poder i de tot allò que el món m’ofereix. Per fi he pogut enamorar-me, fer amiguis i viure la joventut que se’m va robar.
Crec que el meu treball artístic ha fet que el meu entorn es replantegi coses. Algunes de les persones més especials per a mi van voler conèixer-me pel meu art, i quan em diuen que s’han replantejat la seva identitat o la seva manera de veure les coses m’emociona. A la vegada que el meu gènere és part de meu art, sento que no és més que cap altra cosa, simplement és impossible per a mi no fer art des de la perspectiva d’una persona transfemenina.
Per a mi, el meu treball artístic és la manera d’entendre i abraçar les meves emocions, els meus processos vitals. En gran part és la meva teràpia. Si puc convertir alguna cosa en art, es converteix en positiu. Amb el temps he entès que la meva meta amb tot això és un homenatge a la gent que m’estimo, retratar un moment, un sentiment, tot aquest amor.
