En aquell moment, auguraven temps de renovació a l’escola pública i llavors, juntament amb un grup de mestres, ens vam presentar a les oposicions a les escoles públiques d’infantil i primària del Departament d’Ensenyament i de l’Ajuntament de Barcelona. Vaig guanyar les d’accés a les escoles de l’Ajuntament.
Així, volies treballar a l’escola pública?
Sí, ho tenia clar. Un cop a dins, em van destinar a Bàrkeno, una escola pública d’un antic asil de la Zona Franca, amb infants de la zona, gitanos de Can Tunis i infants del que aleshores s’anomenava col·lectius i que actualment ja no existeixen. Els col·lectius eren uns espais creats per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona destinats a infants de famílies amb molt pocs recursos. Vivien de dilluns a divendres en pisos tutelats i anaven a l’escola, on se’ls donava de menjar, vestir i una educació, i el cap de setmana tornaven amb les famílies. Va ser una època molt difícil. Malgrat totes les dificultats, crec que va ser una experiència molt bona com a mestra i hi vaig estar sis anys.
Com vas arribar al Centre de Recursos Pedagògics (CRP)?
A mitjan anys vuitanta i amb 18 anys d’experiència, vaig demanar de fer una pausa. Era l’època en què Eulàlia Vintró era consellera i tinenta d’alcalde a l’Ajuntament de Barcelona i, juntament amb la Sara Blasi de la Generalitat de Catalunya, van crear un conveni per impulsar els dos primers centres pedagògics i de recursos (CPR) de Barcelona (es va alternar l’ordre de les sigles a diferència dels de la resta de Catalunya, CRP), que eren centres de suport a equipaments educatius i professorat per millorar l’educació i facilitar els recursos materials, la infraestructura i els serveis necessaris per dur a terme una activitat pedagògica eficaç. Un d’aquests es va instal·lar a Ciutat Vella i l’altre, al districte d’Horta-Guinardó, on la meitat del personal era de l’Ajuntament de Barcelona i l’altra meitat, de la Generalitat de Catalunya. Aquest projecte pilot del CPR em va semblar ben interessant i m’hi vaig presentar. No pensava que em triessin, però ho van fer. A partir d’aquell moment, ja no vaig deixar més el CRP, on he passat els darrers trenta anys de la meva vida laboral. I l’èxit assolit pels dos primers CPR va ser tan rotund que es va considerar obrir-ne un a cada districte de Barcelona.
A quin CRP et van destinar i com era aquella època?
Em van destinar a Ciutat Vella, al final dels anys vuitanta (1986). El CRP de Ciutat Vella estava situat al Barri Xino. Les meves companyes, Isabel Dalmau, Conxita Rius, Àngels Badia i jo mateixa, vam viure molts episodis de misèria, prostitució, droga i conflictes en aquell moment al barri del Raval. Vam començar a treballar conjuntament amb els centres educatius, però va ser cap l’any 2000, amb el boom de la immigració, en què el CRP de Ciutat Vella com a centre va decidir implicar-se al màxim per la integració dels immigrants, vetllant per l’educació infantil i juvenil. Així doncs, vam col·laborar assíduament amb el CIDOB, amb el GIRS (Grup d’Interculturalitat Rosa Sensat) i també vam tutoritzar un màster de la UAB amb Miquel Àngel Essomba (pedagog i professor i actualment comissionat d’Educació a l’Ajuntament de Barcelona) per a la creació de les aules d’acollida, del centre acollidor. Sobre aquests pilars s’ha seguit treballant molt intensament fins ara. Va ser un període molt enriquidor i apassionant!
Vau lluitar molt! Com valores l’escenari actual en matèria d’educació a Ciutat Vella?
Actualment, hi ha molt bon professorat a Ciutat Vella i ara es parla molt de les xarxes per la innovació. Tot són xarxes pel canvi: l’escola 21, les eines pel canvi, la xarxa de competències bàsiques, els moviments de renovació pedagògica... Però, jo, tota la meva vida, he viscut moments d’innovació perquè la meva generació sempre hem intentat que l’escola fos més activa i s’han superat molts processos per arribar fins avui.
L’escola, amb l’entrada de la Generalitat de Catalunya, es va començar a “cuidar” i les poques escoles del CEPEPC van dur a terme una veritable innovació, perquè fins aleshores l’escola tenia un professorat molt gran, amb directores de cuerpo, que se’n deia, i amb mètodes antics, i no volien sentir parlar ni de mètodes globalitzadors, ni d’innovacions, ni de res. En canvi, ara, a tot arreu es parla de la innovació (a diferents ritmes segons les escoles), però tothom té clar que per ser mestra no et formes en un dia, implica formar-se tota la vida, però això no s’ha tingut clar fins als nostres dies.
Amb les retallades, la formació contínua i permanent, que era la base de la innovació, ha desaparegut i encara no s’ha compensat. La comunitat educativa ha hagut de demanar col·laboracions, a tort i a dret, per seguir endavant. Ara, que ja no dona per més, seria molt necessari tornar a aquesta formació permanent del professorat. Ara per ara, a Ciutat Vella es poden desenvolupar projectes com el PictoEscriptura, el MUS-E, etcètera perquè són subvencionats pel Districte.
Què impliquen aquests projectes per als infants i el professorat?
Amb aquest tipus de projectes que s’estan implantant a Ciutat Vella s’està canviant la metodologia de treball. S’està millorant tot el procés creatiu d’escriure, d’expressió dels alumnes sobre un paper… Així, el professorat veu on es pot incidir per millorar i què pot ser el més motivador per als infants perquè aprenguin a llegir i a escriure, i també fer el seguiment i l’evolució de la competència del llenguatge oral i escrit.
En aquests projectes, el professorat rep el suport d’un artista (dibuix, dansa, circ, teatre…) perquè de vegades el professorat no té aquestes competències; que un artista pugui ajudar a compensar aquesta mancança actualment és un luxe, però s’hauria d’incloure al currículum.
Professorat, CRP i Districte de Ciutat Vella heu fet pinya per iniciar projectes i motivar el vostre alumnat, oi?
Al final dels anys vuitanta, a fi que els infants de Ciutat Vella escrivissin, el professorat, el CRP i el Districte de Ciutat Vella vam organitzar els primers premis dels Jocs Florals Escolars, que durant molts anys es van celebrar al Palau de la Música i al qual van assistir moltes famílies. Va ser molt gran i bonic!
Després es van crear els Jocs Florals Escolars de Ciutat, en els quals participaven els alumnes guanyadors de cada districte.
Avui dia, els Jocs Florals de Ciutat Vella se celebren al Teatre Poliorama.
Fa quinze anys que, aprofitant l’empenta d’un gran professorat per impulsar la narració escrita però també oral, es va valorar la possibilitat de poder presentar peces audiovisuals als Jocs Florals. Actualment, a les escoles de Ciutat Vella ja hi ha una tradició molt gran de l’audiovisual, que els ha servit de molta ajuda. També es va impulsar la ràdio amb el projecte “Fora muralles” mitjançant el TEB de RavalNet. S’han fet moltíssimes coses…
Com veus el futur del CRP?
Ningú és imprescindible, però hi ha una especial manera de fer d’algunes persones que han anat passat pel Centre de Recursos de Ciutat Vella, com Isabel Dalmau, Palmira Monsó i Conxita Rius, que van deixar una forta empremta al centre i van crear molt bon ambient entre tots els equips durant molts anys i una magnífica relació amb les entitats i amb el Districte de Ciutat Vella. També hi ha tingut molt a veure el suport d’inspectors que hi han posat el coll, entre els quals recordem Sonso les Ortega, Joana Madurell o Llucià Núm, només per dir alguns noms. Ara ens estem jubilant molts dels que hem obert vies relacionals a Ciutat Vella i som i serem substituïts per les noves generacions que no seran igual que nosaltres, però que esperem que segueixin les nostres traces…
Ciutat Vella és apassionant!, diu la Caterina, expressant una gratitud immensa per aquest temps que ha viscut amb tanta intensitat, esforç i passió, i desitjant un relleu que comparteixi gran part d’aquests anhels.
(1) Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC) va ser una organització durant la transició espanyola integrada per unes vuitanta escoles catalanes creades com a cooperatives de pares o de mestres durant la dècada del 1960.
Tanca
