Mari Chordà (Amposta, 1942) fa servir la  imatge, el  llenguatge o l’ acció social com a material de la seva obra i com a part indestriable de la seva vida. L’artista, l’escriptora i poeta o l’activista formen un vincle indissociable que sustenta una actitud i unes conviccions que determinen l’eix vertebral del seu treball i de la seva biografia. Es mou en un present continu, en el qual tot el que fa és una experiència simultània, inseparable. Observadora activa i atenta de la realitat que l’envolta, necessita prendre-hi part, agitar i subvertir allò que veu, des d’uns principis determinats pel  feminisme: sorgits com a resposta al context ofegador del franquisme, però mantinguts en el temps davant una societat que encara ha de canviar molts dels seus valors i que ha de restituir la visibilitat i el reconeixement del treball de les dones.

Va fundar Lo Llar a Amposta, un espai que durant dos anys va ser un centre d’activació cultural on promoure concerts, exposicions i altres activitats. A partir del seu trasllat a Barcelona, va crear amb un grup de dones  laSal, un bar biblioteca pensat com espai per parlar, per tenir suport i assessorament, que derivaria en  laSal,  edicions de les dones, una editorial de literatura i assaig de dones.  laSal era un lloc on passar-ho bé: “Ens dedicàvem a generar paraula, a generar música i, sobretot, plaer […]. El plaer és molt subversiu.” ¹ I és que tot el que fa Mari està travessat per la necessitat de gaudir, pel joc, que no deslegitima la necessitat de lluitar contra la situació de les dones, sinó que la referma. La  reivindicació del plaer és molt present com a necessitat i com a eina per veure el món i, sobretot, per estar-hi, per trencar el que s’havia establert, que relegava les dones a la passivitat o a la negació. El joc també es plasma en les seves escultures basades en la interacció i mobilitat, que sorgeixen a partir de la primera que va fer com a joguina per a la seva filla.

Pionera de la seva generació a expressar la  sexualitat femenina lliure, a parlar del  plaer, de la  maternitat i de  relacions lèsbiques en la seva pintura i la seva poesia, el 1964, mentre encara estudiava en una anacrònica Facultat de Belles Arts a Barcelona, pinta la primera  Vagina: “imaginava el cos femení per dins, amb una mica de recordatori de les formes, però era un figuratiu gens realista”. ² Pintaels  fluids del cos, les  secrecions, els  òrgans sexuals o els  coits no des de l’abjecció, sinó amb formes i colors atractius molt propers a la sensibilitat visual del pop o la psicodèlia, en què reclama un erotisme plener.