La Lissette Fernandez és membre de Sindillar, sindicat independent de Treballadores de la llar i de les cures de Barcelona.
Podeu veure l’entrevista en vídeo en aquest enllaç de YouTube.
Què és Sindillar?
Sindillar neix l’any 2011, neix de manera assembleària del junt de l’assemblea de més de 100 dones de diversos països. La seva intercepció era la feina de cures, la majoria es dedicava a cuidar gent gran o infantesa de l’estat espanyol. I justament eren totes migrants, la majoria les travessava la llei d’estrangeria.
Decideixen organitzar-se com una figura jurídica sindical perquè veuen que els altres sindicats, els sindicats majoritaris especialment, no responien a les demandes de les dones treballadores de la llar i les cures.
Per quins drets esteu lluitant?
Els drets principals que defensem són els de la lliure circulació de les persones. Per exemple, posar el cos davant de l’oficina d’estrangeria, concentrar-te, no només acompanyant les teves companyes que tenen expedients sense resoldre, en un silenci administratiu de mesos o anys, sinó perquè creus que totes les persones haurien de circular lliurement. Perquè és un dret universal que s’ho estan passant per on només volen perquè som persones migrants. Em sembla una acció superdirecta d’antiracisme.
També estem a favor dels drets de les treballadores de la llar i les cures. Defensem el dret, per exemple, a l’atur. Que només se’ls nega a les treballadores de cures a l’Estat espanyol. Tot i que som persones que cotitzem igualment. No cotitzem pel nostre salari real, com a treballadores de la llar i de les cures. I això és una discriminació. Es continua aplicant el desistiment laboral, que té a veure amb el fet que el teu ocupador et pot fer fora cap justificació més que la d’apel·lar a la manca de confiança. També estem fora de la protecció de llei de riscos laborals – que som les úniques que estem fora, la qual cosa ens sembla una discriminació laboral força important. Perquè dir que aquesta feina està lliure de riscos ens sembla un discurs força obsolet. Pensar que les cures encara són una tasca directament relacionada amb les dones, quan sabem que no és així.
De fet, la vostra lluita està molt lligada al feminisme…
La globalització ha fet que moltes dones es moguin d’un territori a un altre i que justament a l’únic lloc on troben feina sigui al nínxol de les cures. Aquestes cures suporten una part de la societat superimportant i estalvien uns pressupostos força importants a l’Estat, en el moment de no fer-se’n càrrec.
El feminisme ha de ser antiracista, ha de tenir una perspectiva de classe, de raça i no sols de gènere. Ha de tenir una perspectiva interseccional. No pot ser només un discurs i entendre que també hi ha maneres de comunicar i llenguatges que ens segmenten una mica. En les que saben o en què manegen una mica certes teories i certes línies. I les que no. Però què no saben?
Una persona que posa el cos al carrer per defensar els seus drets ja ho sap. Sap que la manera d’aconseguir-los és reivindicant-los al carrer i exigint-los.
Fa poc vau guanyar el Premi del Consell Municipal d’Immigració de Barcelona per la vostra “Ruta antiracista de les cures”. En què consisteix aquest projecte?
El seu objectiu principal era rescatar la memòria de les dones oblidades completament. Perquè bé, els llibres els escriuen els homes. I també en aquesta ruta vam descobrir, perquè va ser un procés de recerca que vam començar amb la companya Isabel Segura i amb l’arxiu històric de Barcelona, vam descobrir que hi ha molt pocs arxius que preservin la memòria de les dones. Justament per qui escrivia aquests fitxers. I també ens va portar a la reflexió de Què és un arxiu? Què és el que es preserva a la memòria de les persones?
I descobrim que les dones tenien una manera de transmetre a través de l’oralitat. També vam descobrir que les dones en general des de l’època medieval, la manera de defensar els seus drets, era a través de l’acció directa. Era posant el cos al carrer. A la ruta, passem per la plaça de Sant Agustí Vell, on ocorren “Els rebomboris del pa”. Justament les dones van ser les que van articular aquesta revolta que va consistir a cremar els forns de la ciutat per la pujada dels aliments bàsics: el vi, l’oli, el pa. I això no es nomena amb claredat a les fonts que circulen amb més velocitat. I crec que en aquest no anomenar, aquest silenci, hi ha un discurs. Hi ha una cosa que es vol dir. Invisibilitzar no és casual.
Quines són les vostres principals reclamacions ara mateix?
Lamentablement, les nostres reivindicacions continuen sent les mateixes, perquè en aquests anys s’han creat, generant tota una discussió al voltant de les cures i una visibilització d’aquestes, però creiem que no s’ha empès amb prou força per fer els canvis estructurals que es necessiten per realment millorar la vida de les treballadores de la llar i les cures.
I els principals assoliments?
Assoliments n’hi ha. Com ara el reconeixement que hem tingut de la nostra feina, en aquests deu anys d’articulació política, aquests deu anys de generar noves estratègies, d’organització, de tornar a qüestionar què és la política o els qui ens representen. O saber qui pot opinar o no. Tot aquest treball que nosaltres hem fet en aquests deu anys com a sindicat, evidentment és un gran èxit. Continuar lluitant malgrat que els grans canvis estructurals no han passat és un gran èxit. La majoria de les companyes que fa moltíssims anys que som al sindicat, ho fem per la convicció real que cap persona és il·legal i que totes les persones hauríem de poder circular lliurement. Que totes les persones ens hauríem de sentir tranquils caminant al costat de la policia. El dret bàsic és tenir una vida digna i tranquil·la. No estar tota l’estona atacada psicològicament perquè no saps si resoldran els teus papers o no, quan tornaràs a veure la teva família. Això. Aquesta és la meva gran motivació.