Luz Helena Ramírez Hache és colombiana, defensora de drets humans i mare d’una nena de set anys. La primera vegada que va venir a Catalunya va ser l’any 2008, dins d’un programa d’acollida temporal de persones defensores. “L’any 2015, em van tornar a amenaçar, així que vaig sortir del país per segona vegada, i ja no contemplava la possibilitat de viure de forma segura a Colòmbia”.
Què feies com a defensora de drets a Colòmbia?
A Colòmbia hi ha una greu situació de violació de drets humans. La criminalitat estatal és molt greu. Tot i el procés de pau, el terrorisme d’estat és estructural. Durant el primer govern d’Álvaro Uribe (2002-2006), es va fer un procés de negociació amb els grups paramilitars amb l’objectiu de garantir la impunitat dels seus crims i de legitimar la violència, especialment envers els sectors organitzats de la societat.
Durant moltes dècades, en el marc d’una democràcia formal, s’han fet milers de violacions de drets. Els números de víctimes superen amb escreix els de moltes dictadures militars.
A Colòmbia hi ha un teixit organitzatiu molt ric, i una capacitat de resistència de les víctimes molt potent, també. Totes les entitats tenen una àrea de drets humans. És tan present i elevat el nivell de violència, que cal una estructura de drets humans arreu.
Jo vaig estar molt implicada en el Movimiento Nacional de Víctimas de Crímenes de Estado (Movice), que va néixer el 2006. El que feia (i fa) era denunciar la criminalitat d’estat. Denunciar que l’organisme que té la principal obligació de protegir els drets humans n’és el principal violador, sigui per acció o per omissió. El seu naixement va coincidir justament amb el procés “d’autonegociació” entre el govern i els grups paramilitars.
Arran d’implicar-me en el Movice, em van amenaçar. A més, en l’àmbit laboral, vaig fer un conjunt d’informes sobre execucions extrajudicials a camperols. Així que vaig haver de sortir de Colòmbia. El primer cop, amb un programa de protecció temporal: vaig venir a Catalunya a fer incidència, a donar suport als processos d’organització de la diàspora colombiana a l’Estat Espanyol i a Europa, entre altres projectes.
Anys més tard, vas tornar a Catalunya de forma definitiva…
Sí, quan vaig tornar a Colòmbia, em van tornar a amenaçar, així que vaig venir un segon cop a Catalunya per quedar-m’hi. Va començar la meva vida com a dona migrada. Quan vaig anar a inscriure’m a un portal de cerca de feina, em van dir que, si els meus títols no estaven homologats, eren com paper mullat.
Afortunadament, jo ja tenia una xarxa a Catalunya que em va permetre iniciar un projecte d’autoocupació al Poble Sec. Això em va permetre entrar en contacte amb el teixit associatiu del barri i apropar-me a l’Economia Social i Solidària (ESS) de Sants. En aquest punt, em van oferir una beca pel postgrau d’ESS que La Ciutat Invisible posava en marxa en aquells moments. Cursant el postgrau em vaig adonar que moltes pràctiques dels moviments socials colombians (molts dels quals són liderats per dones), el que allà anomenem economia comunitària, són semblants a l’ESS. Aquí tenia un altre nom, però jo ja sabia de què anava.
Vam començar a plantejar-nos que, quan diuen que l’ESS posa la persona al centre, quina és la persona que és al centre? La resposta era clara: és una persona amb unes característiques d’origen i classe que no corresponen als sectors populars de la societat.
Teníem la sensació que el feminisme de l’ESS era només un feminisme blanc… Nosaltres, influenciades per un procés migratori, amb companys racialitzats, alguns en situació administrativa irregular… No érem al centre, les nostres necessitats no es prioritzaven.
I què vau fer, a partir d’aquest diagnòstic?
En el marc d’un treball pràctic del postgrau, vam proposar fer una enquesta a la Fira d’Economia Solidària de Catalunya (FESC). Quan vam fer el retorn a la resta de companys, va coincidir que la Xarxa d’Economia Solidària (XES) venia a presentar-se. Ens va sorprendre molt que a la XES no s’haguessin plantejat perquè a les entitats només hi ha persones blanques catalanes, o en el millor dels casos alguna de països europeus.
Els vam fer la proposta que ens llancéssim a fer un estudi, i així va néixer MigrESS. En un primer moment, les persones fundadores no complíem els requisits burocràtics per constituir una associació, ja que calia un mínim de tres persones en situació regular. Ja ens vam trobar amb el primer obstacle.
Però amb el suport de l’impuls cooperatiu de Sants vam poder iniciar-nos. Vam trobar un espai d’escolta activa que ens va permetre començar aquestes reflexions: assumir que la persona que s’està posant al centre no és representativa ni inclusiva no és fàcil, però a Sants ens van rebre molt bé.
Què més cal que tingui en compte, l’ESS?
Dins dels processos migratoris, hi ha molta diversitat: és molt diferent venir a fer un postgrau a Barcelona, tenir un capital social, cultural i econòmic o arribar en situació irregular, sense conèixer l’idioma i havent deixat la família al teu país d’origen en una situació de precarietat. També vull fer menció del fet de migrar a un país amb un context cultural diferent (les persones que venim d’Amèrica Llatina tenim una cultura compartida imposada). O que hagis de demanar a coneguts que tinguin cura de les teves criatures mentre tu treballes en una casa com a interna. Tots els processos migratoris són diferents i dins d’aquests també hi ha privilegis.
A més, és molt diferent algú que migra des d’un país occidental d’algú que és racialitzat, per exemple. Tot això s’ha de tenir molt present.
No només s’ha de preguntar si hi ha persones migrants a l’entitat, també cal saber quines tasques hi desenvolupen: per exemple, són en algun cas les cares visibles, les representants de l’entitat?
Hi ha massa espais en què encara no es tenen aquests debats. En un país que té un 17-18% de persones migrades, com és que no hi ha una representació equivalent en l’ESS? Falta molt debat intern: quines pràctiques reprodueixen el privilegi? Quines pràctiques reprodueixen discursos paternalistes i assistencialistes cap a les persones migrants o racialitzades?
Com s’ha d’incloure l’antiracisme a l’ESS?
Hem de voler transformar les estructures racistes derivades de la llei d’estrangeria d’aquest país. Aquesta llei fa que una cooperativa no pugui contractar una persona en situació irregular, que persones que tenen una iniciativa de negoci o de l’ESS no puguin crear una cooperativa perquè estan en situació irregular. També provoca que algunes treballadores de la llar, que estan sostenint les cures, no puguin sortir un 8-M a manifestar-se perquè estan com internes en situació de semiesclavatge.
No podem ser feministes si no som alhora antiracistes. No podem ser de l’ESS si no anem al centre del debat, de com s’està sostenint el sistema econòmic actual. No hi pot haver una alternativa econòmica veritable si no és antiracista.
Em pots parlar de la Fira d’Economia Solidària Migrant i Diversa?
L’Ateneu Cooperatiu de Barcelona va fer una anàlisi del perfil de les persones que venien a demanar acompanyament per a construir una cooperativa. Aquest perfil coincidia amb el que anàvem veient nosaltres: hi havia un gruix de persones que quedaven fora.
Les companyes de l’Ateneu Cooperatiu van dir a MigrESS: “companyes, necessitem que entomeu aquest debat. Sabem que ho fareu des d’un posicionament antiracista, acompanyant la gent perquè pugui regularitzar la seva situació i tirar endavant els seus projectes, etcètera”. I així va néixer el Cercle de Migracions, en què les entitats de persones migrades i racialitzades fem aquests acompanyaments.
Una de les primeres iniciatives que vam desenvolupar va ser tenir un espai no mixt d’iniciatives econòmiques de persones migrades i racialitzades, o d’entitats mixtes, però on la veu de les persones migrades fos al centre: la Fira d’Economia Solidària Diversa i Migrant.
La Fira és una mostra de projectes que tenen l’objectiu de visibilitzar les aportacions que estem fent les persones migrades i racialitzades a l’economia d’aquest país i allunyar-nos d’una mirada folklòrica del fet migratori.
Es tracta de visibilitzar les seves aportacions d’una manera políticament transformadora. És a dir, destacar que aquestes aportacions s’estan fent en una situació de molta dificultat, de molta desigualtat i fins i tot de manca de drets. Perquè en situació irregular no es pot crear una associació, no es pot facturar, cotitzar a la seguretat social… Però estan fent economia. Economia en situacions precàries, però n’estan fent.
És una aposta política per mostrar que, si tinguessin els seus drets reconeguts, les seves aportacions podrien dedicar-se a enriquir el mercat social de l’ESS. En definitiva, la Fira és una reivindicació política que ha tingut la participació, de mitjana, d’uns 100 projectes.
En què consisteix la guia de feminisme interseccional i antiracisme que esteu preparant?
MigrESS ha estat molt vinculada a l’espai de l’economia social i solidària. És el nostre espai natural, però sabem que l’antiracisme no pot limitar-se a una àrea de la vida, cal incorporar-lo arreu.
Feia temps que donàvem voltes a la necessitat d’incidir en el món educatiu i vam trobar la complicitat de l’USTEC. Ens va proposar col.laborar a l’Eina per la pau d’enguany, relacionada amb l’antiracisme.
Arran d’aquesta experiència, ens vam presentar al Premi 25N de l’Ajuntament de Barcelona, que tenia el lema “BCN antimasclista i antiracista”. Vam proposar una guia per a combatre la violència per raó d’origen, des d’una perspectiva interseccional. Consideràvem que el masclisme sí que s’havia estat tractant, però no des d’una perspectiva interseccional. A més, volíem que la guia fos des d’una posició no punitiva, des d’una postura transformadora.
El racisme és estructural a tot arreu, per això creiem que part de la responsabilitat és de la institució educativa. Cal que l’escola sigui un espai segur per tota la canalla, també pels que estan en situació d’irregularitat administrativa, de precarietat econòmica, etc. Cal dotar d’eines al professorat perquè pugui gestionar aquestes realitats, ja que no se’ls prepara per això, durant la seva formació.
Així doncs, vam proposar fer una petita aportació en aquest sentit. No pot ser que a un infant o jove que explica que ha viscut una situació de racisme se l’infantilitzi i se li digui que “són coses de nens”. També és intolerable que els centres educatius reaccionin a la defensiva i negant que al seu centre hi hagi racisme.
A més, cal un debat en profunditat sobre quins són els discursos històrics i educatius que es reprodueixen a Catalunya, sobre el fet que hi ha responsabilitats pendents d’assumir al voltant del tràfic d’éssers humans durant el colonialisme… En definitiva: cal una construcció històrica diferent.
Em pots parlar de les dificultats afegides a què han de fer front les dones migrades respecte dels homes?
Per començar, vull dir que hi ha milers de processos migratoris i que cadascun és singular. En tot cas, sí que hi ha hagut un canvi en el perfil de les persones que migren. Fa dècades, potser els homes eren els que tenien més possibilitats de moure’s, de migrar. A més, a Europa, hi havia moltes opcions de treballar en la construcció, l’agricultura…
Ara, el que estem veient és que estan migrant persones molt més joves. Bé, de fet, fins i tot infants i menors d’edat. També s’estan donant molts processos migratoris de dones que es dediquen al món de les tasques de la llar i de cures. Totes les tasques que fa unes dècades estaven assignades a les dones blanques empobrides, no les estan deixant de fer les dones, s’estan transferint a les dones racialitzades migrades. No se n’està encarregant l’Estat, que és qui hauria d’encarregar-se’n.
Això posa un focus molt important en el moviment feminista. Per què, si t’ho mires bé, fins a quin punt podem parlar d’alliberació i reivindicació feminista, si el fet que tu deixis de fer les tasques de la llar provoca que les faci una altra dona que no té papers, que no té contracte i que probablement ho fa en condicions precàries?
Parlo d’interpel·lar al moviment feminista, perquè està molt bé el tema de posar les cures al centre. Però sovint no es posa al centre els drets de les persones que tenen cura de la nostra societat, que molt sovint són dones migrades i racialitzades. No tenen un reconeixement social.
La perpetuació del patriarcat, combinat amb el colonialisme i el racisme es nota també en aquest sentit. Qui està denunciant aquesta violència contra les dones? O per exemple, què passa amb les persones trans, moltes d’elles migrades? Cal una mirada interseccional per a enfocar totes aquestes realitats.
Ara, el govern de l’Estat espanyol té a les seves mans fer una mica de justícia no només amb les dones que sostenen les cures en aquest país, sinó amb moltes altres persones que treballen en àmbits “essencials”. Cal una regularització extraordinària de més de mig milió de persones. La iniciativa la vam impulsar des del propi col.lectiu migrant, vam tenir la capacitat de recollir 700.000 signatures en el marc de la iniciativa legislativa popular Regularización Ya. A més, és una forma d’enfrontar amb fets l’auge de l’extrema dreta.
Per acabar: què li diries a algú que et digués que ja no hi ha racisme ni masclisme, avui en dia?
Que ja m’agradaria a mi, que no existís. Però, malauradament, estem en un moment de retrocés de drets. La situació actual és com una mostra que cap dret està garantit, perquè està augmentat enormement el discurs d’odi cap a migrants, així com la negació de les violències cap a les dones, etc.
Per citar una de les múltiples casuístiques, vull destacar que les persones en situació irregular sovint tenen por de denunciar, i és molt possible que si pateixen un delicte no puguin tenir un procés de restitució de drets.
Si el que aconsegueixes no ho defenses amb la lluita constant, és molt fàcil anar cap enrere. El fet que no totes les persones tinguin els mateixos drets està propiciant que avancin els discursos d’odi. És evident que si totes les persones migrades poguessin votar, hi hauria unes altres polítiques.
El que cal evitar és que ens facin competir: estem en crisis constants, però no podem permetre que les condicions precàries d’aquestes crisis les assumeixin principalment les persones migrades.
Cal anar a l’arrel, que és el sistema econòmic que tenim. Així que jo li diria a aquesta persona que es revisi els seus privilegis, perquè segur que en té. I que miri una mica el seu voltant, que observi la situació en què estem, que doni un cop d’ull a les xifres de desnonaments, de víctimes de violència masclista, etcètera.