El passat 20 de març, Turquia va anunciar que abandonava la Convenció d’Istanbul, una decisió que ha generat frustració entre defensores i expertes en drets humans, que ho veuen com “un retrocés contra els drets de les dones“ i les persones LGTBI+.
En paraules de Dubravka Šimonović, relatora especial de l’ONU sobre violència contra les dones, la decisió de Turquia “debilita les proteccions per al benestar i la seguretat de les dones i les deixa en més risc en un moment en què la violència contra les dones està augmentant a tot el món”.
Drets sexuals i reproductius en pandèmia
Aquest anunci arriba quan ja portem un any de pandèmia, on els drets sexuals i reproductius de les nenes, dones, i persones LGTBI+ s’han vist especialment afectats. Amb la crisi sanitària i econòmica mundial, s’han incrementat les barreres per accedir a serveis de salut sexual i reproductiva i, alhora, ha augmentat la violència masclista.
Els drets sexuals i reproductius (DSIR) són drets humans que tenen com a finalitat que tothom pugui viure lliure de discriminació, riscos, amenaces, coercions i violència en el camp de la sexualitat i la reproducció. En altres paraules, són els drets que garanteixen que puguem expressar i gaudir les nostres sexualitats i plaers, així com triar què fer amb els nostres cossos sense discriminacions ni violències. Són els que blinden que puguem triar i viure lliurement la nostra orientació sexual i la nostra expressió i identitat de gènere.
A banda, els DSIR, també impliquen que tothom rebi informació acurada sobre tals drets, que puguin accedir a serveis de salut sexual i reproductiva, i que puguin triar si volen (i amb qui) casar-se o tenir criatures. I, per descomptat, criminalitzen totes aquelles pràctiques que atempten contra aquests drets i constitueixen violència sexual: violacions, mutilació genital femenina, i embarassos, avortaments i esterilitzacions forçoses.
Ja de per si, els DSIR pateixen limitacions, com ara les que venen de l’ultradreta. Ara que amb la Covid la disponibilitat i l’accés s’estan comprometent a tot el món, les barreres que existien per accedir als serveis de salut sexual i reproductiva s’han ampliat.
Arreu del món
L’ONG internacional Human Rights Watch apunta que, durant 2020 i encara ara, s’han posat de relleu nombrosos impactes de gènere de la pandèmia, com ara les limitacions per accedir a l’avortament o la contracepció d’emergència. Alguns Estats i territoris han utilitzat la Covid-19 per seguir empenyent polítiques anti-elecció i establir noves restriccions en l’accés a l’avortament: a l’estat estatunidenc d’Alaska, per exemple, es va declarar que els avortaments quirúrgics deixaven de ser urgents, ordenant així posposar-los a menys que l’embaràs posés en perill la “vida física o la salut” de la dona.
Aquestes restriccions atempten contra un dels pilars bàsics dels DSIR, l’autonomia i dret a exercir el control sobre el propi cos i la maternitat, i segons HRW, afecten de manera desproporcionada “les dones que viuen en la pobresa, les dones amb discapacitat, les dones gitanes, les dones migrants en situació administrativa irregular, les adolescents i les dones en risc o que són supervivents de la violència domèstica i sexual.”
Independentment de les noves limitacions per la pandèmia, hi ha molts països al món on l’avortament és il·legal. Un d’ells és Andorra, on està prohibit avortar en tots els supòsits. De fet, són moltes les dones andorranes que cada any s’han de desplaçar fins a Catalunya per poder fer-ho lliurement.
I a Catalunya
Aquest cop dur contra els DSIR ha estat un fenomen global, i, com a tal, també ha afectat Catalunya i Barcelona.
Segons l’Observatori dels Drets Sexuals i Reproductius, que recull denúncies de vulneracions d’aquests drets a Catalunya, el 2020 van rebre un centenar de denúncies – la majoria del Barcelonès i de dones cis d’entre 14 i 57 anys – que mostren “la carrera d’obstacles que han hagut de salvar, durant el període de confinament, sobretot per avortar, accedir a serveis sense targeta sanitària, accedir a l’anticoncepció d’urgència, a la reproducció assistida i reporten, també, casos de violència obstètrica durant el seguiment de l’embaràs i el part“.
Això no obstant, des de l’Observatori, han remarcat que, pel que fa a l’avortament, Catalunya va ser “pionera”. Des d’un primer moment, es va establir que la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (IVE) era essencial i el departament de Salut va publicar una resolució per garantir-ne el seu accés. Això, enmig d’una pandèmia amb limitacions de mobilitat, passava per incorporar la via telemàtica.
Cal recordar en aquest punt que la Llei orgànica 2/2010 de salut sexual i reproductiva i d’interrupció voluntària de l’embaràs estableix que a Catalunya tota dona pot decidir interrompre el procés de gestació de manera gratuïta en un centre de salut del sistema públic. Per poder realitzar un avortament a Catalunya, s’han de fer dues visites a l’ASSIR (unitats d’atenció́ a la salut sexual i reproductiva vinculades a l’atenció́ primària i especialitzada). La primera és de caire més informatiu i d’acollida, i en la segona s’efectua l’avortament. Amb la resolució de Salut durant el confinament, es va establir que la primera visita es podia fer de manera telemàtica, evitant així un desplaçament i un risc extra de contagi per coronavirus.
Malgrat això, des de l’Observatori, així com altres mitjans de comunicació, s’ha recalcat que la pandèmia ha accentuat les desigualtats territorials, que ja existien prèviament, per poder accedir a l’avortament a Catalunya.
Actualment, no es realitzen IVEs quirúrgics a la província de Lleida, ja que el personal mèdic dels hospitals s’acull a l’objecció de consciència. Només s’ofereix (i no a tots els municipis) l’avortament farmacològic, que és efectiu fins a les nou setmanes de gestació. Després d’aquest moment, qualsevol persona que hagi d’avortar, ha de recórrer un centenar de quilòmetres fins a les províncies de Barcelona, Girona, o Tarragona. Segons informa TV3, a la Catalunya central, per altra banda, només s’ofereix avortament quirúrgic en un hospital, fins a les 12 setmanes. Després, se les deriva a centres concertats per Salut, a clíniques de Barcelona. Aquests situacions limiten el dret a l’avortament de moltes persones, que per diversos motius – als quals ara se sumen les restriccions de moviment per la pandèmia – potser no poden desplaçar-s’hi.
L’avortament, com a part essencial dels drets sexuals i reproductius, és una opció i un dret humà. Per consultar totes les opcions i serveis disponibles a Barcelona, podeu visitar aquesta web.
Barcelona, en defensa dels drets sexuals i reproductius
Barcelona, com a ciutat adherida a l’Agenda 2030 pel Desenvolupament Sostenible, es proposa defensar els drets sexuals i reproductius de les dones i persones LGTBI+. Precisament el 5è objectiu d’aquesta agenda és “aconseguir la igualtat de gènere i apoderar totes les dones i nenes”, a partir de l’erradicació de la discriminació de gènere en tots els àmbits de la societat. Això passa per posar fi a totes les formes de violència i discriminacions contra les dones, inclosa l’explotació sexual.
La defensa dels drets sexuals i reproductius és clau per aconseguir la igualtat de gènere i assegurar que es despleguin tots els drets humans de les persones. És per això que l’Ajuntament de Barcelona compta amb l’Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva, un marc d’actuació dissenyat de la mà de diferents agents institucionals i comunitaris de la ciutat per impulsar la protecció, el respecte i la garantia d’aquests drets. L’accent: procurar l’accés a mètodes preventius i a serveis de qualitat per prevenir embarassos no desitjats, violències sexuals i infeccions de transmissió sexual.
Amb una idea clara: els drets sexuals i reproductius són drets humans i, per tant, cal defensar-los i garantir-los.